Soc aquí a la cuina preparant el dinar de Pasqua. Avui fa un bon sol. Llàstima que no podem sortir. He preparat un sofregit amb ceba, tomàquet... oli de Les Borges; quan els senti que acaben la partida de parxís hi tiraré l’arròs. Soc aquí, Déu, ja ho veus, i potser ara és el moment més feliç d’aquest diumenge.
Soc aquí a l’habitació 552 de l’hospital. Des de fa dos dies ja puc seure a la butaca una bona estona. He agraït de tot cor els seus missatges, m’acompanyen en aquests dies de tanta incertesa. Ara torna l’ambient hospitalari; els timbres, els sorolls del passadís. Els llums del carrer ja s’han encès i entrem en una mena de recolliment clínic. Soc aquí, Déu meu, i encara estic sortint de l’ensurt de fa una setmana. Espero que tot vagi bé.
Soc aquí, esperant que arribi el metro. Triga molt aquests dies del virus. Tothom porta una història al cap, la seva, la de les persones que estima i la dels problemes; tants, potser! A aquesta hora hi ha més dones que homes, més aviat joves que grans; pocs parlen. Per l’altra via ha entrat un tren buit. Soc aquí, Déu meu, un de tants, un més, però per a Tu cadascú és ell o ella, fill o filla teus.
Soc aquí, estirat sobre la gespa del campus d’econòmiques. He estat mesos sense venir. Ara fa tres dies que hem començat. La classe ha resultat força pesada. Avorrida. El professor anava tan ràpid, que crec que ni ell mateix se n’assabentava. Vol recuperar el temps perdut. Com que no sé què fer, si marxar, o anar a la biblioteca o a la cafeteria... m’he estirat i he tancat els ulls per desconnectar. Soc aquí, Déu meu, passant l’equador de la carrera i potser m’he equivocat... o potser no. Jo què sé! Només sé que ara soc aquí.
Sempre hi ha un “soc aquí”. No podem viure sense ser aquí. El jo sempre és el mateix i sempre va vivint. I a l’aquí li passa igual; molts aquí i en dates diferents, ni que sigui mil·lèsimes de segon. Soc aquí, ara, i Tu, Déu meu, sempre en mi. No t’has cansat mai de ser en mi... per sempre fill o filla teu. Gràcies.
