Sí, amic, tot ha sigut molt senzill. En res semblant a la conversió de Sant Pau, que fa pocs dies ens explicaren a la trobada del catecumenat. Senzill, fàcil, emotiu i planer. Ets el primer a qui ho vull explicar.
A la darrera trobada ens demanaren que llegíssim a poc a poc el sermó de la muntanya, que va a ser com un compendi dels principals ensenyaments de Jesús. De bon matí vaig anar a la platja a l’hora de la sortida de sol, i allà, com en un gran temple de tots colors i sentits, vaig començar a llegir a poc a poc les benaurances; genials, dialèctiques, fondes i realistes. I, fixa’t, totes comencen amb “feliços”. El mar em portava a imaginar el llac de Galilea. El vent matinal, la veu, i el sol que anava naixent a l’horitzó eren com Jesús que anava emergint en el meu cor.
Quan vaig pronunciar, perquè ho llegia en veu baixa, “feliços els nets de cor. Ells veuran Déu”... com la realitat més natural del món... vaig creure. No és que el creure fos unes veritats, no; res de raonaments o discursos mentals, sinó com una onada matinal, d’aquelles que arriben a l’arena, la banyen i retornen al mar, em dic: “Déu, crec que hi ets. Jesús, ara sento el gust de la felicitat. Gràcies, gràcies, gràcies...“
Restem tots dos callats una estona. No sé què dir, no tinc cap paraula capaç de transmetre el que sento. El tinc davant. Sense saber com, ens abracem i em surt del cor: som germans, m’entens... som germans.
(El dia del teu bateig, en aquella festa de la nit de Pasqua, vaig ser el teu padrí. Una diada memorable. La catedral plena de gent. Crec que éreu prop de 50 els catecúmens que després de tanta preparació revivíeu el sagrament essencial dels cristians.
És cert que hi ha molta gent que pensa que l’Església s’acaba. Però no, l’Església es renova. Una generació que quasi mai ha sentit parlar de Jesús, i que ha escoltat molta crítica sobre la fe, està entrant a la comunitat... Saps per què? Doncs...“L’Esperit no està encadenat.”)
