1. Quina abundància!
Segurament ens trobem davant d’una de les pàgines més fecundes i abundants del 4t. evangelista. No saps per on començar, ni què agafar. En el seu text surten els aspectes més sublims de la figura de Jesús: Déu, la vida, la veritat, els principis del món, el Déu que sempre hi és, nascuts de Déu, no de carn o sang...Què més es pot dir? I tot aplicat a aquest Jesús de Natzaret, que fa menys d’una setmana era un infant que no parla, i que és la persona més feble i més necessitada de tot...
Doncs, per no perdre’ns enmig d’aquests oceà de divinitat, em quedo amb dues realitats que són ben properes. La primera: la paraula; la segona la tenda (o tabernacle).
1. La Paraula
Aquí els poetes haurien de fer l’elogi de la paraula, de la seva màgia i la seva pregonesa. L’eina més fràgil i més robusta per construir o destruir les conductes humanes, per descriure la bellesa o sembrar de foscor, per enamorar o despertar els odis i la mentida. I un llarg “etcètera”. O, diguem-ho ja en termes bíblics: per revelar la veritat i la realitat més profunda de Déu. I Jesús és, precisament per això, “la Paraula de Déu”, Aquell que ens ha descrit qui és i com és Déu, què fa i què no fa, com pensa, com valora i com ens veu, com veu el món, com llegeix el cor des persones...
I si el Fill ens ha revelat com és el Pare, fiem-nos de la seva paraula. M’agrada aquell joc de paraules que un company em va dir, com si res: “Jesús és la Paraula de Déu, perquè té paraula, perquè acompleix tots els nostres somnis sobre Déu.” No tenim altre confident sobre Déu que Jesús. Ell sap de què va Déu... Cal escoltar-lo, i així escoltarem la voluntat de Déu.
2. La tenda
Amb quina senzillesa Joan ens ha descrit el seu “personal pessebre”! Tots, en les nostres excursions de joventut, hem vist el paisatge d’una vall pirinenca verda, envoltada de muntanyes, regada per un riu de pessebre de veritat, i una tenda de campanya al seu costat. I hem pensat que qui l’ha plantada ha tingut molta vista i ha pensat en tot. Una tenda diu moltes coses. És una mena de sagrament. Arrelada en el terreny, acollidora, ventilada pels quatre aires de l’atmosfera, fent estada durant el temps que faci falta per viure la realitat d’aquell indret, assimilant-se plenament al sen entorn... En una paraula: encarnant-se. Ves per on Joan ens ha descrit el misteri de la fe cristiana més sublim, més humà i més diví. És una altra manera de descriure i fer-nos ben pròpia la Cova de Betlem, la festa de Nadal. Bon Nadal i que duri...!
