Que tard que et vaig estimar,
Bellesa tan antiga i tan nova,
que tard que et vaig estimar!
Tu eres dintre meu, i jo fora;
i a fora de mi et cercava.
Desfigurat i desfet,
però, em llençava sobre les coses belles
que Tu vas crear.
Tu estaves en mi,
però jo no estava en Tu.
Em retenien lluny de Tu totes les coses,
que no existirien si no existissin en Tu.
Em vas trucar i em vas cridar
fins a trencar la meva sordesa.
Vas brillar sobre meu,
i em vas embolcallar amb la teva llum,
dissipant la meva ceguesa.
Vas escampar la teva fragància
i jo respirava.
Ara sospiro per Tu.
Et vaig gustar i ara sento fam i set.
Em vas tocar
i em vaig quedar
en les flames de la teva pau.
Sant Agustí d’Hipona
