Quan algú es posa mans a l’obra, és fàcil que rebi crítiques dels qui fins llavors no feien res. «No pintis la paret d’aquest color que no m’agrada», «On s’és vist una làmpada com aquesta?»... Qualsevol canvi sembla ser un retrocés. Però si es fes cas de totes les veus, el quietisme acabaria per ensorrar l’edifici.
Aquesta és l’experiència recent del Papa Francesc, quan l’onada de crítiques públiques per part d’alguns bisbes, certes televisions i mitjans catòlics i sectors reticents a les seves intuïcions i reformes s’ha anat acumulant i conjurant plegats. Temes com l’ètica sexual, la venjança o la immigració es troben en diferents països tant tacats d’interessos i poders fàctics que no es pot dubtar de l’existència de lobbies per desacreditar la figura del Papa, que sol dir-hi paraules plenes d’audàcia evangèlica. Altres han volgut restaurar la seva fama a través de documentals com el recent «El Papa Francesc, un home de paraula» (EEUU, 2018). Ell simplement calla, no desacredita ni tant sols els seus acusadors.
Des de pregaria.cat creiem important pregar pel Bisbe de Roma. No és només un exercici d’estima vers algú per tot el bé que està aportant a l’Església Catòlica, amb el seu zel apostòlic i alegre ple de centralitat evangèlica. També és un reconeixement a la fidelitat i a la unitat que tots volem a l’hora de seguir Jesús de Natzaret. Dins l’Església conviuen una multitud enorme de carismes, tots diferents i inclusius, no excloents. Qualsevol catòlic té dret a sentir-se més a prop o més lluny de certes declaracions, o fins i tot de ser-ne crítics amb arguments, però encoratjar sectors socials sencers a considerar erronis i fora de l’Esperit de Déu els ensenyaments del Papa Francesc pel simple fet de no comprendre’ls igual sembla la manera més mundana de provocar un cisme a l’Església. Pregar per la pau és avui pregar per Francesc i per les importants reparacions que intenta, per una Església plena de capacitats i de futur, necessitada alhora de tanta renovació interior i misericòrdia.
