Si encara la lluna travessant les fulles dels arbres arriba a la soca, i amb meravella mirem el que es veu i com era. És que hi ha vida nova a la terra.
I si encara el foc ens frapa en la nit, i imaginem noves formes, nous colors, nous dons generosos, noves vides canviats. És que hi ha joventut a la terra.
I si encara un poble, un home tan sols, camina ferm pel que és gris, de l’avui i l’aquí, sense dubtes ni pors. És que hi ha creixement a la terra.
I si encara algú, petit i únic que sigui, somnia un país bonic, un instant feliç, i els seus ulls s’humitegen d’emoció i de joia. És que hi ha esperança a la terra.
I si encara el Crist té lloc en el fons del nostre ésser, per omplir d’optimisme, de coratge i de fe el nostre cor. És que hi ha salvació a la terra.
I si encara ens obrim confiats a l’amor i al futur, a l’estrany i al misteri, al de prop i al que ens crema, llavors, hi ha la PASQUA, germans, a la Terra.
Pere Inaraja. La Llobeta, Pasqua 82
