Déu en una caixa forta?

Els propietaris de grans joies i tresors no poden deixar-los gaire temps visibles: correrien perill. Per això, els tanquen en una poderosa caixa forta, amb claus, contrasenyes, ficada en un amagatall que ningú sàpiga... Al final, aquelles relíquies tan boniques no es poden gaudir més que de tant en tant, quan algú obre amb compte la caixa per contemplar-les una estona, abans de tornar a segellar el secret.

Així podria passar amb Déu: per als creients un tresor tant gran tenim el perill d'encabir-lo en una parcel·la de la nostra vida (els diumenges, les festes, les tradicions, el meu petit compromís setmanal...) i tancar-lo allà, sense deixar que afecti cada decisió que prenem. De tant en tant amb la contrasenya obriríem la porta i veuríem Déu, quedaríem satisfets i el tancaríem de nou, per anar a fer la nostra, a governar la nostra vida. En definitiva, es tracta precisament de declarar qui és propietari de qui: Déu de nosaltres o, com una joia preuada i rara, nosaltres de l'experiència de Déu que volem? Si és la primera, a vegades Ell ens desprogramarà, ens sorprendrà, ens deixarà perplexos, ens demanarà trencar rutines amb més generositat... No podrem encabir-lo enlloc, ni entendre'l. Si és la segona, el tornarem a tancar, domesticat, en la nostra caixa forta personal,... i a oblidar-nos-en satisfets fins la setmana que ve.