Aquests dies de pluja intermitent ha canviat el paisatge. Els ruixats ens fan vibrar l’olfacte i la vida amb l’essència de terra molla, la frescor que neteja els carrers i rega les plantes.
Un instrument comú als països occidentals és el paraigües: el traiem gairebé amb unanimitat. És curiós com d’un pal central que en deriven vares metàl·liques, unides, ens pugui protegir del que caigui. És un sistema ben senzill, però inspira.
Aquests dies viurem l’Ascenció i la vinguda de l’Esperit Sant sobre la primera Església. L’experiència inaudita és difícil d’entendre, caldria viure-la, però el paraigües ens hi ajuda: només posant Jesús al centre, totes les “vares” empeltades a ell dins la comunitat seran instruments en la mesura que s’obrin a l’experiència de l’Esperit, aquesta tela que els uneix i els cobreix. Qui atura l’aigua? La tela? Sol, l’Esperit no pot fer res, si no té aquells qui li donen forma, els cristians. Les vares? Tampoc els cristians podrien fer res, si no quedessin travats en un pal central (Jesús), i units entre ells. El tronc principal? Jesús quedaria ben curt si no fos desplegat i encarnat a cada generació a través de l’Església. El cap sense el cos (Col 1,18) no pot fer res.
Déu desitja que aquesta harmonia familiar Jesús-Esperit-creient es desplegui i actuï en el món. Obrim-nos-hi, no romancegem dins el paraigües, enyorant “l’abans”, que llavors és quan les vares s’encallen i tota l’estructura es torna inservible. Confiem en Déu, que sosté el paraigües a la mà: Ell sap per on ens porta.
Un instrument comú als països occidentals és el paraigües: el traiem gairebé amb unanimitat. És curiós com d’un pal central que en deriven vares metàl·liques, unides, ens pugui protegir del que caigui. És un sistema ben senzill, però inspira.
Aquests dies viurem l’Ascenció i la vinguda de l’Esperit Sant sobre la primera Església. L’experiència inaudita és difícil d’entendre, caldria viure-la, però el paraigües ens hi ajuda: només posant Jesús al centre, totes les “vares” empeltades a ell dins la comunitat seran instruments en la mesura que s’obrin a l’experiència de l’Esperit, aquesta tela que els uneix i els cobreix. Qui atura l’aigua? La tela? Sol, l’Esperit no pot fer res, si no té aquells qui li donen forma, els cristians. Les vares? Tampoc els cristians podrien fer res, si no quedessin travats en un pal central (Jesús), i units entre ells. El tronc principal? Jesús quedaria ben curt si no fos desplegat i encarnat a cada generació a través de l’Església. El cap sense el cos (Col 1,18) no pot fer res.
Déu desitja que aquesta harmonia familiar Jesús-Esperit-creient es desplegui i actuï en el món. Obrim-nos-hi, no romancegem dins el paraigües, enyorant “l’abans”, que llavors és quan les vares s’encallen i tota l’estructura es torna inservible. Confiem en Déu, que sosté el paraigües a la mà: Ell sap per on ens porta.
