De tornada de vacances tenies el propòsit de pregar cada dia. No era un propòsit ascètic i voluntarista, era una necessitat. Durant l’estiu entre una cosa i altra havies trencat el ritme normal de la pregària, però havies tingut altres oportunitats de contemplar la natura, de comunicar-te amb persones amigues i d’experimentar que a vegades, quan potser menys ho penses, Déu és el que inicia la relació. Ara, però, que retornaves a la normalitat, era el temps de la pregària diària, ni que fos un quart o potser mitja hora.
La realitat, però, s’ha anat imposant tossudament. Una urgència imprevista, la correcció d’unes proves, el soroll del carrer quan passen les ambulàncies que van a l’hospital proper, la Neus que et truca, la mala nit imprevista, aquell programa de TV que va acabar a tres quarts d’una, etc. Així, el propòsit, i sobretot la necessitat, han naufragat estrepitosament.
No és que de tant en tant no hagis tingut Déu present, sobretot quan veies aquelles multituds de refugiats que fugien de la guerra, o quan estaves esperant el metro. Ell et sorprèn, ben cert, i t’angoixa una mica pensar que no has fet el possible per pregar cada dia i a poder ser a la mateixa hora, de matí. Un suau rum-rum, per dintre, està reclamant una estona per a l’Evangeli, i sobretot per fer present Jesús intencionalment.
Fa alguns dies que això comença a preocupar-te i penses que et convindria fer un recés per posar els ritmes en ordre. Penses no un llarg recés, que és impossible en aquests moments, sinó potser un dia, una tarda..., potser... i mai arriba la decisió. Del recés, per ara, res.
Prou de potser. Prega avui mateix, ara mateix. Trenca aquesta rutina de deixar-ho per un més endavant que no acaba d’arribar. Telefona a casa que ha sortit una urgència i que vindràs a sopar una mica més tard, estigues una estona en el parc, llegeix l’Evangeli del dia i connecta amb el Senyor sense massa introduccions ni disculpes. Obre-li el cor i deixa’t anar. Oi que molts imprevistos han trencat el ritme proposat? Doncs crea un imprevist de sentit contrari. Dóna’t una sorpresa. “Hola Déu. Sóc aquí”.
Cal començar aviat, ben aviat, i, sense massa introduccions, parlar amb el Senyor com d’amic a Amic. Et penses que no ho sap? No et retreu res. Ets tu mateix que et sents un xic malament. Oblida-ho i comença de nou. Que la pregària “exprés” d’avui sigui l’anella de les que vindran a continuació. Si no pots a la millor hora, la prevista, troba uns moments a qualsevol altra hora. Prou que ho saps, que necessites un ritme normalitzat... i Ell també ho espera.
