(Mentre el cor calla després del darrer cant, la Mònica a casa seva prega: “No sé si hi ets, però no puc més. Tot el dia aguantant i ara aquí, sola. Estic desfeta. Que fort. Que dur. No hi ha dret!! Som tants els que avui estem igual...”)
La Mònica se sent absolutament sola i perduda. Ha quedat paralitzada i a la seva ment s’ha fet una buidor absoluta. Agafa el mòbil i sense entendre massa el que vol, li envia a la Glòria un correu: SOS, et necessito. Crec que el dilluns abandono i no sé què em passarà. Encara que ja és una mica tard, i sense esperar-ho, la Glòria li respon: Demà a les 10 t’espero, no pensis en res, jo m’encarrego de tot.
Les dues amigues han sortit a caminar pels indrets muntanyencs que rodegen el monestir. En veure’s s’han abraçat i poc després han sortit. La Glòria li ha dit: Sapsquè? Si et sembla anem en silenci. Tenim hores per endavant.
Al cap d’una hora arriben a l’ermita de Santa Magdalena. No hi ha ningú i la capella està tancada. Elles, assegudes en el banc de pedra, comencen a xerrar. La Mònica pregunta: Glòria, com és que ets creient fins a fer-te monja? Quan estudiàvem eres atea, te’n recordes? Mai hem parlat d’això; però crec que ara és el moment. Vols?
Resulta que la Glòria era atea. Més aviat era absolutament lluny de tota dimensió religiosa, i per situar-se davant dels altres es deia atea. Vivia ben al marge de tota fe. Fins que un dia, anant amb un amic en tren cap a la platja, ell li va preguntar si creia en Déu. La Glòria respon que no, i que és un tema que de moment no l’interessa. El company li diu: Està bé, però si algun dia Déu truca a la teva porta pot passar que canviïs d’opinió.
La Glòria des d’aquell dia es preguntava si potser estava equivocada amb el seu “ateisme”. I si fos cert, que Déu existís? Molts dies es feia la mateixa pregunta. Començava a entendre que no era una pregunta metafísica, sinó que podia afectar tota la seva vida. Al cap d’unes setmanes va entrar en una església. El que em va passar no ho sé explicar, però vaig entrar dubtosa i vaig sortir creient... fins ara.
Al vespre la Mònica torna a estar a casa. Caminar, respirar nous aires, escoltar el silenci i la seva amiga, li ha anat molt bé. En el seu interior s’ha encès una llum. Té molt clar que si hi ha Déu la seva vida farà un canvi. De moment no abandona la feina. Demà com sempre seguirà la seva lluita; i torna a trobar en la pregària i el silenci una ajuda, una força i energia per seguir afrontant el mobbing.
Déu, si hi ets, manifesta’t d’alguna manera que pugui entendre. Crec que et necessito. La veritat és que desitjo de tot cor que estiguis a prop meu.
La Mònica se sent absolutament sola i perduda. Ha quedat paralitzada i a la seva ment s’ha fet una buidor absoluta. Agafa el mòbil i sense entendre massa el que vol, li envia a la Glòria un correu: SOS, et necessito. Crec que el dilluns abandono i no sé què em passarà. Encara que ja és una mica tard, i sense esperar-ho, la Glòria li respon: Demà a les 10 t’espero, no pensis en res, jo m’encarrego de tot.
Les dues amigues han sortit a caminar pels indrets muntanyencs que rodegen el monestir. En veure’s s’han abraçat i poc després han sortit. La Glòria li ha dit: Sapsquè? Si et sembla anem en silenci. Tenim hores per endavant.
Al cap d’una hora arriben a l’ermita de Santa Magdalena. No hi ha ningú i la capella està tancada. Elles, assegudes en el banc de pedra, comencen a xerrar. La Mònica pregunta: Glòria, com és que ets creient fins a fer-te monja? Quan estudiàvem eres atea, te’n recordes? Mai hem parlat d’això; però crec que ara és el moment. Vols?
Resulta que la Glòria era atea. Més aviat era absolutament lluny de tota dimensió religiosa, i per situar-se davant dels altres es deia atea. Vivia ben al marge de tota fe. Fins que un dia, anant amb un amic en tren cap a la platja, ell li va preguntar si creia en Déu. La Glòria respon que no, i que és un tema que de moment no l’interessa. El company li diu: Està bé, però si algun dia Déu truca a la teva porta pot passar que canviïs d’opinió.
La Glòria des d’aquell dia es preguntava si potser estava equivocada amb el seu “ateisme”. I si fos cert, que Déu existís? Molts dies es feia la mateixa pregunta. Començava a entendre que no era una pregunta metafísica, sinó que podia afectar tota la seva vida. Al cap d’unes setmanes va entrar en una església. El que em va passar no ho sé explicar, però vaig entrar dubtosa i vaig sortir creient... fins ara.
Al vespre la Mònica torna a estar a casa. Caminar, respirar nous aires, escoltar el silenci i la seva amiga, li ha anat molt bé. En el seu interior s’ha encès una llum. Té molt clar que si hi ha Déu la seva vida farà un canvi. De moment no abandona la feina. Demà com sempre seguirà la seva lluita; i torna a trobar en la pregària i el silenci una ajuda, una força i energia per seguir afrontant el mobbing.
Déu, si hi ets, manifesta’t d’alguna manera que pugui entendre. Crec que et necessito. La veritat és que desitjo de tot cor que estiguis a prop meu.
