Aquesta és l’estona del dolor. Prou que ho saps que ell no omple tota la vida. Hi ha dies bells, que et fan veure que existeix el goig o l’amor. Ho saps. Però ara és l’hora del dolor. Si hi ha un temps per cada cosa, et toca patir en aquests moments. I et sembla que no pots més.
Dolor sec, físic, que et crema o et mossega. Crit de misèria i limitació en el cos. Possiblement no greu, no per morir-se. Insuportable, també.
Dolor moral, més dur. Soledat, abandonament, aïllament. Un cor atrapat, sense sortida. Totes les portes tancades. Els amics són lluny, de fet, i tampoc vols molestar ningú. No podríem substituir-te. Ni ho voldries. Prou que ja fan per tu.
Dolor espiritual. Negra nit. Cada instant porta el seu pes. És com una pedra que cal llençar quasi sense forces, per tornar-la a tirar altre vegada. Serà tot un mal són?. Un engany col·lectiu?. Ni una llum, ni una mà, ni un signe del més petit consol.
Oh !, Déu, amagat i callat en els moments del dolor. Prou que ho saps el que significa pel cor humà això de patir. Jesús en creu, morint d’asfíxia és el punt omega que puc mirar i comprendre. Ets un Déu que ha volgut compartir el sofriment per arribar a sentir i experimentar la nostra limitació i precarietat. Ni plor, ni consol, ni comunió; però, sí fe. Acompanya’m, Senyor, en aquest ara del dolor.
Del Salm 142 (141)
El meu crit implora l’ajut del Senyor,
El meu crit suplica al Senyor.
Aboco al seu davant el meu plany,
Exposo davant d’Ell el meu perill.
El meu esperit se sent rendit,
Però Tu saps per on camino;
M’han amagat un llaç
Al lloc per on passava.
Mira al meu costat i ho veuràs:
No trobo ningú que faci cas de mi,
He perdut tota esperança d’escapar-me,
Ningú no s’interessa per salvar-me la vida.
Imploro auxili, Senyor, i et dic:
Tu ets el meu refugi,
La meva heretat en el país de la vida.
Qüestionari per reflexionar:
1.- Comparteixo de debò el dolor d’algú ?
2.- Com afronto el dolor personal ?
3.- He rebut testimonis positius de persones que pateixen
