Advent - Primer diumenge

“VIGILEU !!!”  1. Estem d’estrenaEstrenem llibre “Leccionari” de les lectures litúrgiques, amb els evangelis de Marc i Joan.  Estrenem sobretot any litúrgic, amb un Advent que, ben mirat, mai és un temps “tòpic”, perquè sempre ens porta missatges. Alguns d’aquests missatges guspiregen en els nostres àmbits més íntims i més familiars, les 4 espelmes d’Advent, les catequesis preparatòries per al Nadal...Tot això seria un dolç record de la nostra infantesa, o de la dels nostres néts i nétes, si no anés presidit per una urgència que ens arriba com un crit, com el crit d’un sentinella despert i eixerit. Un crit que ens diu: Vigileu, comenceu a caminar; el semàfor està en verd, en esperança.  No sé si recordeu aquella cançoneta que acompanyava un anunci de torrons. “Torneu a casa per Nadal...!” ens cantaven. A vegades d’una manera insistent i inoportuna. Doncs, sí, tornem a casa, però a la casa de cadascú, al seu món interior, a la seva pròpia cova, allà on sempre hi queden racons per il·luminar, per polir, per acollir algú...  2. Fa fred !  El que passa és que fa fred, i no precisament el fred de l’atmosfera. El fred de la indiferència, de la insensibilitat. Crec modestament que aquesta indiferència, aquesta insensibilitat és un dels “pecats” més nostres, i no sempre confessats, perquè anem atabalats i ni ens adonem que ens estem insensibilitzant. Per això cal aturar-se, anar a la nostra llar de foc del cor, i recordar aquells versos de Antonio Machado, descriptius i molt apropiats per a temps de canvis i de noves circumstàncies: “Creí mi hogar apagado; revolví las cenizas, me quemé la mano.” Sí, encara ens queda caliu, que cal reanimar, fent que l’alè de l’Esperit d’Advent i del Nadal ho torni a revifar tot. No deixem que la fredor de la indiferència, de la rutina i la insensibilitat ens arribi al ossos de l’ànima.  3. Vigilem !  I perquè s’esvaeixi la fredor ens cal vigilar, obrir el ulls, és a dir, “mirar” que és molt més que veure, igual que “escoltar” és molt més que sentir. Per mirar i escoltar es necessita més que els ulls i les orelles. Es necessita el cap i el cor, és a dir, la persona sencera, posar-la en estat de vigilància interna. És el que Jesús ens recorda a l’Evangeli. I ho fa en un moment solemne. Sant Marc posa en llavis de Jesús la profecia de la destrucció històrica del Temple de Jerusalem, com si ens volgués dir: “Heu de canviar el rostre i l’ànima de la religió, de la fe. Heu de canviar el rostre i l’ànima de la societat.” Paraules solemnes que després es tradueixen en signes humans i concrets. No sé si coneixeu aquella anècdota. Un científic tenia molta feina, però el seu fill de 7 anyets, bellugant-se pel seu laboratori, el distreia. I per poder aconseguir que estigués una bona estona quiet i ben ocupat li preparà un puzzle (li agradaven molt fer-los) que era un mapamundi ben complicat, fet a trossos, retallat. Al cap de cinc minuts ja el tenia fet. Sorprès li digué: Com és possible que ja l’hagis acabat? Molt senzill, pare; darrere hi havia la figura d’un home. I arreglant l’home, he arreglat el món. Ni més ni menys. El infants l’etziben així.  Nosaltres no podrem arreglar el món tan fàcilment. Ja hi ha altres que en tenen molta més responsabilitat, més poder decisori, més capacitats. Però a nosaltres se’ns ha confiat la missió de contagiar esperança, ganes de viure i sentit de la vida a aquells que tenim al nostre costat. Són els més propers, els pròxims, els de casa, els de l’escala, els del voluntariat, els de la Comunitat, els del Banc d’Aliments. I fer-ho amb una càrrega “extra” interior: la força de l’Advent.   Desempolseguem el nostre Advent, guarnim-lo amb les llums d’aquelles espelmes, una mica naïfs, si voleu, com la “petita flor de l’esperança” que deia Charles Péguy... Que aquesta Llum ocupi un lloc al bufet o al trinxant del menjador. I posem-l’hi nom a cada espelma; el nom d’una petita flama que ens comprometi. Però per això cal “anar cap endins, tornar a “casa nostra”, la casa més profunda que tenim, de la qual ningú no ens  pot desnonar.