Temps Pasqual - Ascensió del Senyor

               Com el núvol que es dissipa i se’n va, així aquell que baixa al país dels morts, ja no en puja. No retorna per habitar casa seva, i la pròpia llar no el vol conéixer més (Job 7,9) .  -És com parla la veu de la desesperança en l’home, immers en la seva possibilitat natural de criatura. -Tanmateix el Fill de l’home s’anorreà i va emprendre el seu DESCENS fins la mort, lliurament i per amor. -El premi d’aquella entrega fou el triomf de la seva humanitat i obtenir una multitud de germans i de fills per a Déu. -HORES D’ARA tenim la nostra ciutadania al cel, on és el Crist (Fil 3,20) i juntament amb JC, ens ha ressuscitat en les regions celestials (Efes 2,6). -Ajuda’ns, Senyor, a reconéixer la profunditat del MISTERI –teu i nostre- del que participem per la teva Gràcia i per la fe i el baptisme en l’Esperit, que ens regala el nou model d’accés al Crist Vivent: Us convé que me’n vagi, garantirà Jesús als seus timorencs deixebles: D’aquí a poc ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure. Us dic amb tota veritat que plorareu i us doldreu.. però la vostra tristesa es convertirà en alegria: del Jesús en la carn, circunscrit a un temps i un espai físic, passem al Crist Vivent i omnipresent: el do de l’Esperit (quan l’entregava morint a la Creu i en l’aparició del Ressuscitat marquen una frontera concretada en una aparent invisibilitat, significada per  l’Ascensió que avui celebrem). L’experiència de fe en confirma la seva presència en la pregària i la gosadia de la fe. Es tracta d’aquell ciego y oscuro salto de què parla Sant Joan de la Creu i que ho possibilita, tant el do de Crist com la Gràcia rebuda per a respondre’l.  Sovint quan arriba aquesta diada m’hi veig –i us imagino- confrontats al problema del llenguatge religiós: avui celebrem la festa i el misteri de l’ASCENSIÓ DEL Senyor. Què hi ha darrera d’aquest terme? Què ens cal imaginar?. Per molt que us pugui semblar peregrina l’expressió, goso i m’avanço a dir que es tracta d’una ascensió política i, de cap  manera, metereològica –vull dir que la mutació és de categoria i de nivell- i que cal renunciar a la curiositat del reportatge d’un enlairament espacial: la humanitat de Jesús, el Crist Fill de Déu –unida a la Divina Naturalesa en la única Persona de JC, EL SENYOR- assoleix la plena GLORIFICACIÓ i com a humana que és, fa que, també nosaltres –en Ell- ens trobem ja com a introduits en una realitat objectiva i vivencial de glorificats.  Per tal de llegir bé l’Escriptura cal tenir present una dada important: no resulta gens fàcil això de comunicar amb paraules una realitat que trascendeix l’habitual llenguatge creatural:  els escriptors bíblics, per tal de lliurar-nos llur experiència de la Revelació, s’estimen més de transmetre’ns el que vol dir un fet, que no pas el fet per ell mateix, que demana un plus de intel·ligència i acolliment espiritual de l’oient receptiu, entès d’acord amb els principis del llenguatge, i del recolzament de la Gràcia i en continuïtat amb la Història bíblica i, també, naturalment, en el context de les regles  del seu temps.  L’ASCENSIÓ del Senyor s’expressa amb tres metàfores espacials en la nostra professió de la fe (el Crec en un Déu): el propi títol de la festa = Ascensió -  Seu a la dreta del Pare – Va pujar al cel. Sense dubtes aquest tret característic  sintetitza en dos verbs tot l’itinerari de Crist com una dialèctica entre el seu DESCENS als abismes de l’home –profunda davallada: obedient fins a la mort, i una mort de creu- i un altre ASCENS a la divinització de l’home, duent-se al cel la nostra cautivitat. Semblaria aquí oportú recordar el verset, avui sentit, de la 1ª carta de Sant Pere, exhortant a saber donar –a qui ens interrogui- raó de la coherència de la nostra esperança.   Aquest enfocament de la trajectòria de Crist no és pas gratuit: a) Una concepció cosmològica del passat (més cultural, que no pas religiosa) i comú a moltes altres ancestrals civilitzacions, situa el sheol, o lloc dels morts, a les profunditats subterrànies, en tant que els diferents cels, a les altures. b) Segurament això va lligat a l’espontània valoració simbòlica que hom otorga als conceptes d’adalt-abaix que faran que cap de nosaltres s’encongeixi quan està content, i a l‘inrevès, quan ens trobem aclaparats o ens sentim, pecadors.. c) No cal imaginar-se que –en sentit teològic- les nocions de cel / infern presuposin la metàfora espacial. Només haurem de descobrir en elles l’expressió JOIOSA d’haver trobat el Senyor o –millor encara- de que Ell ens hagi trobat –ple reeiximent (en Crist) del nostre ésser cridat –com remarquen els cristians d’Orient- a la divinitzacíó.En una paraula: quan el NT utilitza aquestes categories d’espai, s’ha de pensar, sobre tot, en categories morals –no físiques-. Si això es té present (hi ha confusió sovint), ja no restarem sorpresos davant afirmacions de la fe com l’afirmació de Crist davallant als inferns = va morir de debó, o se’n pujà al cel,  seu a la dreta del Pare = JC és Senyor, i ja regna.  Ja us puc dir ara –després dels aclariments-  que trobo molt encertades les expressions d’ASCENS al cel, ja que palesen tant un misteri de Crist com un altre de ben nostre. ¿No creieu pregon i correcte qualificar com a DESCENS al lloc dels morts, l’anorreament del  Fill de Déu, que és Crist, per l’Encarnació i per l’audàcia del misteri redemptor?: es va com buidar-se del que ell és... per a trobar-nos com a germans.  I un cop arribat al punt més baix de l’anorreament  -a la desolació de la Creu- i mitjançant la Resurrecció i la seva Ascensió glorioses, TORNA AL PARE, però ja no pas sol, sinò amb nosaltres com a botí seu de guerra –preu de sang- DUENT-SE UN SEGUICI DE CAPTIUS (l’expressió és d’Efesis 4,8), de manera que mai ja no siguem altre cop esclaus de la mort ni d’un destí sense cor ni ulls. Hores d’ara –captius ja en l’esperança i, alhora, ja enlairats en Crist al terme gloriós i salvats, vivim en l’etapa de l’Esperit i de l’Església.. fins que el torni i ens retrobi al terme de l’existència terrenal.   Vet aquí com ens cal confessar que el misteri de l’Ascensió l’hem de considerar com a misteri central  del Cristianisme i, per això, hom li reserva un tan rellevant paper a la nostra Professió de Fe: se’ns està dient que Jesús se n’ha anat SENSE abandonar-nos.   És amb nosaltres on ara som caminants i, igualment, per tota l’eternitat al cel –on viurem per sempre- És per això –i amb totes les conseqüències- que restem constituïts com a ciutadands de DOS MONS:  cadascun d’ells manté sencera llur seriositat i, ni l’un ni l’altre els podem ignorar o posar entre parèntesi, doncs l’un i l’altre conserva llurs lleis i llurs exigències.   Cal, doncs, assimilar el que avui llegiem a l’Evangeli de Mateu com a darrer recordatori de Jesús: JO SERÉ AMB VOSALTRES CADA DIA  FINS A LA FI DEL MÓN –amb els caminants i amb els glorificats-. Vet aquí una forma inèdita de PRESÈNCIA, diferent de la que veiem en Jesús de Natzaret,  ja que ara ja no el pot contenir un punt a l’espai ni al temps: Ell és –ara- (per la seva Glorificació) Universal i Vivent arreu:  Déu m’ha donat –dirà als Apòstols- plena autoritat al cel i a la terra / Ells, tanmateix, resten al món., encara que no són del món. Jo prego per ells:   Veieu aquí un repte i un misteri que expressen molt bé la tensió  cristiana.