Temps Pasqual - Quart diumenge

1. Ambientació  En aquell temps, tothom ho veia com la cosa més natural del món. Vivien aquella cultura rural, agropecuària, d’imatges molt familiars i pròpies del seu paisatge. Ara, no. Nosaltres hem de fer l’esforç de sortir de casa, anar al Pirineu i tenir la sort de trobar-te amb un ramat i el seu pastor, acostar-s’hi, i senzillament parlar amb ell per adonar-te de la seva vocació a ser pastors...  I, en un terreny més específic, en temps de Jesús, tothom sabia reconèixer que les autoritats religioses i socials eren anomenades “Pastors d’Israel”, persones  responsables de conduir, governar, suggerir i anar al davant d’un poble necessitat més que mai de seguir camins i orientacions en la seva història. Per tant, als fariseus, sacerdots i notables del poble, no els resultava gens estrany que Jesús parlés de “pastors”, “bons pastors”, “falsos pastors”. Fins i tot, en la cultura grega també anomenaven “pastors de pobles” (poimenes laón) als grans governants i líders de la societat. Coses d’aquells temps que ens deixen ressonàncies molt reals per als nostres dies. Avui, d’aquestes persones, en diem “referents”...   2. La porta       Quantes vegades hauria contemplat Jesús l’escena ! Quantes vegades el seus ulls no haurien mirat amb devoció gairebé sacramental aquell moviment tan “normal i rutinari” d’una porta del corral, que deixa entrar i sortir a la pleta el seu ramat... I, com que Jesús era un Poeta Transcendent i hi veia més enllà, sentia necessitat de dir-ho als seus seguidors i deixebles. I aquests, en especial Joan, ens ho han deixat perquè nosaltres, els super-tecnificats, els mecanitzats, els industrialitzats, féssim per uns moments una excepció en els nostres esquemes vitals i comprovéssim quanta vida humana i religiosa hi ha amagada en aquesta petita porta...  Una primera consideració ens fa pensar que la porta és un espai de llibertat. Un espai que va seguit de la promesa de buscar i trobar vida, a fora. Però aquestes ovelles - nosaltres! - s’alimenten abans que res, de llibertat. La relació que les ovelles estableixen amb el seu pastor no és essencialment de tipus jurídic, ni ritual, ni doctrinal, i molt menys de criat a senyor. És una relació vital. Entrem per la porta perquè necessitem intimitat, recolliment, sentir-nos nosaltres mateixos, vius i segurs. I sortim per la porta perquè busquem nous horitzonts, satisfer inquietuds, veure nous espais, noves missions, projectes i esperances.   Una segona reflexió contemplativa és deduir que el qui no entra per la porta és que té unes altres intencions. I en la història de l’Església, tots en tenim uns quants exemples d’aquestes conductes i intencions “diferents”. El llenguatge de Joan és molt gràfic, realista. D’aquesta falsos pastors diu que són “lladres que roben, maten i fan destrossa”. Es pot dir més clar? Ja fa bé el Papa Francesc de denunciar aquests falsos pastors...   3. La porta és Jesús   Palplantat al costat de la porta per conèixer les ovelles pel seu nom, és a dir, per la seva història personal i intransferible, per respectar els seus processos, per donar aliment a les seves inquietuds, per corregir les seves mancances. Cal entrar per la porta que ens ofereix la visió de l’Evangeli de Jesús, aquella visió que té el segell de “donar vida”.  Com diu J.A. Pagola, Jesús gairebé “ens mana” que tinguem vida, que busquem plenituds, que assaciem les nostres ànsies de viure. I cita un pensador jueu, Martin Buber: “Cada home representa alguna cosa nova, una cosa que mai abans no ha existit, una cosa original i única.” Ningú, abans de mi, no ha estat com jo, ni ho serà mai... És feina meva viure la meva vida: fer el bé amb les meves mans; estimar amb el meu cor, pregar amb el meu esperit, ser generós amb la meva llibertat. Déu ens ha donat els seus dons; però a canvi ens demana la nostra responsabilitat. D’això se’n diu “viure i fer viure” els altres. I ens proposa que tinguem com ideal allò que ell mateix sentencià amb un llenguatge pletòric i il·lusionat: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i la tinguin a desdir.”