Confesso que d'una manera ben especial m'enlluerna i atreu l'ORACIÓ COL·LECTA d'aquest diumenge 27 de l'any. Recordem-la: Déu omnipotent i etern, la vostra pietat és tan gran que SOBREPASSA els MÈRITS i els DESIGS dels qui us supliquen, Per la vostra misericòrdia, PERDONEU-NOS les culpes que TEM LA NOSTRA CONSCIÈNCIA i CONCEDIU-NOS allò que la pregària NO GOSSARIA DEMANAR. Em pregunto QUI haurà ideat aquesta oració. M'agradaria haver-lo conegut, per l'agudesa i humana experiència que acredita. -Què és el que TEM la nostra consciència? -Què NO GOSEM demanar? 1.- A) pel que fa als MÈRITS: Nosaltres sovint imaginem una relació amb Déu segons el criteri de la reciprocitat i de la justícia (mena d'empat, de 2 a 2) i quedem DESBORDATS (pel nostre déficit cultural i experiencia de l'esperit del que Ell és i del que ofereix. Descobrim que Ell -en tot- n'ha prés la iniciativa = crida a l'existència - ofereix el primer l'amistat - atenció personalitzada com si no tingués un altre interlocutor- perdona tants cops com calgui sense passar-nos factura i ens descol·loca la seva esplendidesa -tot això no és pas normal en el món dels mortals-. Quan blasma el mal administrador dels talents rebuts, ho fa tan sols perquè aquest -per POR del Senyor- els amaga, i no pas perquè en tingués menys, o perquè el faltessin aptituds adients. És igualment generós amb els contractats de les diferents hores = amic de la vida, estima tot el que ha creat, l'entèn, sap el que s'amaga darrera cada situació i actitud humanes i -quan mira (t'he vist quan eres sota la figuera)- és per a vestir-nos i, mai, per a despullar com, sovint, fem nosaltres. JO, tants cops, Senyor, penso de TÚ amb la meva esquifida capacitat i EM DESBORDES. Tu vols que, en tot, jo em mogui per CONFIANÇA, AGRAÏMENT i AMOR B) pel que fa als DESIGS : caiem, sovint, en la pussil·lanimitat = aspirem a poc, oblidem que som els fills, convidats a disposar dels tresors paterns (Benaurança dels humils, que posseiran la terra) i cridats a fer signes i prodigis = el tresor que se t'ha confiat és valuós. - Ens vols homes de desigs. Que, per una banda, la caritat ens dilati el cor, per tal d'esdevenir germans universals, que ploren i s'alegren amb tot el que és humà i que, amb l'anhel, fossin capaços d'atènyer aquests germans oferint-los el que som, com ho va fer Crist, el nostre capdavanter. - Quan unim aquests desigs a aquest ALTRE, que ens hi convida; si ens identifiquem amb JESÚS-SALVADOR DE TOTES LES REALITATS, fins d'aquelles que -humanament- no tenen solució, ESDEVINDREM AMB ELL EFICAÇOS -misteriosament eficaços- com si fòssim amb Ell l'ànima del món (Discurs a Diognet, entre els anys 190-200). - No és pas altre el secret del poder de la pregària i de l'acció dels sants. Amb el desig -que supera tot el que puc pensar- demano un Baptisme de l'Esperit Sant = esdevenir més conscient de la gràcia del meu Baptisme, revifant la flama del do que porto. Aspiro a saber DESCOBRIR DÉU al bell mig de la meva diària experiencia i del seu conjunt, de manera que pugui fer signes i prodigis com a fill que disposa dels bens paterns. ¿Oi que tot això SUPERA el que pensem? També aquí em DESBORDES, Senyor! ___________ 2. DUES PETICIONS A) PERDONA'NS les culpes que TEM la nostra consciència: Sembla com si se'ns digués que resta algun racó de la nostra realitat personal, que volguèssim que el Senyor no el conegués, perquè pensem que no el comprendria o ¿per què no dir-ho? com si enyoressim que l'imposés la mà?- Quantes misèries inconfesades en cadascú de nosaltres i secretes decepcions!. A on pensem que NO ARRIBA la pacificació del perdó o la divina comprensió?. Recordem la clarificadora afirmació de la 1ª carta de Joan, molt abans de la Psicología de la Profunditat: Si el cor-consciència ens acusa, Déu és més gran que el nostre cor-consciència i ho sap tot. Fora bo que descobrissim a quina veritable AUTOESTIMA ens vol dur l'Amor sense límits, tal com se'ns revela en JC -repareu que parlem de quelcom més profund que no pas els pecats... Parlo del PECAT, com a negació pregona que descobreixo en el meu cor = egoïsme, cobdícia, tortuositat, impuresa fonamental que, sovint, espatlla tot el que faig = res en mi no és del tot pur ni autèntic, sempre en sóc deutor. Profund, però, com aquest pou de misèria, i al fons dels meus abismes, em vens a trobar i m'agafes de la mà: No tinguis por, petit cuc Israel, camina, t'entenc, ves fent el que saps, mira de ser generós i agraït, recolza't en mi! També jo, Senyor, des d'aquest mateix fons, ET CRIDO i tracto de CREURE això mateix que em supera : PERDONA'M LES CULPES QUE TEM LA MEVA CONSCIÈNCIA, mentre et demano -com els Apòstols- : Senyor, dóna'm més enteniment, més fe, més amor! B) Concediu-nos allò que la pregària NO GOSARIA DEMANAR Tant de bo que avui sentíssiu la meva veu, no enduriu els vostres cors!, prega el Salm 94. Vet aquí el que ET DEMANO: Per sobre de tot et demano una cosa que no me la crec gaire i, per això, segurament, NO TE LA GOSAVA DEMANAR = SABER TROBAR-TE -aprendre a fer-ho- EN LA MEVA VIDA real i actual -no pas en una altra HIPÒTESI d'identitat, d'ambient, de familia, de treball, de passat i d'humanes expectativas. Entre la MEVA pregària i la TEVA resposta PASSA SEMPRE un misterios i feixuc quart d'hora de silenci PER LA TEVA PART, i d'aparent solitud PER LA MEVA. Ja el profeta Amós, de fa uns 2600 anys, et deia que pot semblar en ell COM SI NO CONTROL·LESSIS EL MÓN I SE T'ESCAPÉS.. Voldria, Senyor, demanar-te de saber entendre i situar-me en aquell psicològicament interminable quart d'hora que, igualment, va mediar entre les teves darreres paraules a la Creu: PARE, PER QUÈ m'heu abandonat? i PARE, A LES TEVES MANS confio el meu ESPERIT (alè) i, igualment, entre aquelles i el següent EVANGELI (BONA NOTÍCIA): NO ÉS AQUÍ, ÉS EL VIVENT! (HA RESUSCITAT)! El que demano que em concedeixis és de SER VALENT durant aquest INTERVAL: TÚ -HOME- et vas identificar amb la meva experiència i JO -DIVINITZAT, per Gràcia i FE- sóc ara convidat a FER la teva.