Una molt bona Pasqua!!!
És tan fort que necessitem 6 diumenges per a dir-nos ho! Per a repetir-ho. Per a pair-ho.
Avui venim a adorar Jesús, Senyor meu i Déu meu (com diu Tomàs).
Preparem el cor: deixem-hi entrar, a vessar, la Pau, la Joia, l’Alegria..., l’Esperit de Jesús...!
1. Era la tarda del primer dia (del primer “diumenge”, del primer “dies dominicus”)
L’Àliga de Patmos (el que sempre vola tan alt), el poeta i místic Joan, ara ens regala una catequesi preciosa. Avui llegim un text dels anys 90-110 (que al cap de 60/80 anys contempla els anys 30, els dies de l’experiència de la Resurrecció). Una catequesi que hem de fruir.
Era el dia primer de la nova Creació, de la nova setmana, la setmana de la llibertat, la pau, la joia, la solidaritat.
Al matí, quan sortia el Sol, havia esclatat la vida en el lloc de la mort (sepulcre). I Déu pronunciava el seu SÍ definitiu sobre els humans. Déu pronunciava el seu SÍ radical:
– al món de la solidaritat, del compartir, del goig, de l’optimisme, el perdó, la pau...
– al món de la Vida: l’Home ha nascut. Deia una litúrgia oriental: “El dia de la resurrecció Déu creà el món”
Jesús és el primer ciutadà d’aquest Món Nou. I mentrestant, Maria Magdalena, quan havia esclatat la vida, cercava un cadàver, i plorava perquè havien robat un cadàver...!
2. A l’hora dolça de la vesprada...
... la catequesi de Joan ens presenta uns deixebles amb por, amb molta por, tancats a pany i clau: que no els passi el que fa pocs dies havia passat al Mestre, que no els busquin ara a ells...
I Jesús, l’Home Nou, es posa enmig d’ells.
A l’Home Nou, com a Home Nou, tant se li’n fa de parets i d’obstacles per tal de donar LA PAU. Entra sense estar subordinat a portes, a impediments...: és el Món Nou! És el primer ciutadà de la Nova Creació, el Primogènit de la Nova Creació. I omple de tot allò que és el Món Nou:
– la pau, la joia, la felicitat, l’alegria, l’Esperit Sant
– la capacitat de Reconciliació (per a ells, i perquè la reparteixin entre les persones i situacions irreconciliables)
Aquells homes han nascut, avui han estat “creats”.
El preciós text de Joan ens repta a somniar. Somnien Món Nou, Home Nou... Utopia. Deixem-nos desbordar per la seva energia, el seu Esperit.
3.- Però jo no hi era...!
Com per a Tomàs, aquest és el meu problema personal: jo no ho vaig veure. I aquest era el problema de la generació dels dies de l’evangeli de Joan (80 anys després!)
A Tomàs (= jo) li ho anuncia, predica, notifica... el missioner [el pregoner del Pregó Pasqual], perquè, ni Tomàs, ni jo no hi érem! No érem amb els companys de comunitat quan va venir el Senyor el diumenge de Pasqua! (A la millor no podíem, o potser no volíem, ja “passàvem” molt, i amb molta tristesa, després de veure l’estrepitós fracàs de la creu del nostre tan adorat Jesús).
Tomàs li diu al Pregoner, del Pregó Pasqual: però, ingenu!, “mira els carrers”... No és possible la joia, la pau, la reconciliació... no és possible Déu.
4. El diumenge de la segona setmana.
És a dir, quan la comunitat cristiana es torna a reunir. Tomàs (= jo) deixa de banda l’amargor, per no saber encaixar el fracàs, la creu... i amb tot el recel que podem imaginar, quan torna a la comunitat...
Jesús torna a venir a la Comunitat. Però, ep, “pregoners ingenus”: porta els signes de tots els crucificats del món, mostra les ferides, les escletxes, els traumes, les seves i les de tot el món del que Ell precisament n’és Primogènit.
I convida Tomàs que toqui les ferides (començant per les seves pròpies, les del fracàs de Jesús crucificat i ferit, que fiqui els dits a les ferides dels crucificats. Que adori a aquest “Senyor meu i Déu meu”, que és un crucificat..!
Adorem Jesús, mirem la icona de la Resurrecció, deixem-nos mirar per la icona.
Somniem el món Nou, enmig de ferides.
Comencem, amb Jesús, a fer Món Nou en petit signes, posem pau i joia, toquem ferides de crucificats, a casa, a la societat, als tercers i quarts mons.
