L’experiència pasqual inclou el repte de fer arribar a tothom el missatge central de la resurrecció de Jesús: Déu estima el món. No vol que es perdi ningú. La triple confessió de Pere del diumenge passat incloïa un compromís: Pere, la teva negació no aniquila l’amistat. Cuida, sisplau, les meves ovelles.
La rutina ens pot amagar un parell de matisos evangèlics. El pastor d’Israel és Déu. A ell pertanyen les ovelles, totes. Ara bé, l’encàrrec triplicat que recordàvem el diumenge passat de Jesús a Pere, confiant-li les seves ovelles subratllava un cop més la filiació divina de Jesús tan constantment anunciada per l’evangeli de Joan. En la imatge d’avui de Jesús com a bon pastor que dóna la vida per les ovelles, l’afirmació absoluta i contundent que cloïa la lectura rebla la identitat de Jesús: “Jo i el pare som u".
El segon aspecte fa referència a quin és el ramat del bon pastor. És el poble d’Israel? Són els creients en Jesús? Són els cridats a formar part de la comunitat? És qualsevol persona que té en compte el germà, separades les ovelles dels cabrits? És tota persona que reconeix la veu de Jesús i allarga fins als que li pertanyen les seves obres de misericòrdia? En fi, no és Jesús el pastor universal, quan demana als apòstols que vagin arreu a fer tots els pobles deixebles i seguidors seus?
La primera lectura corrobora els primers compassos de l’obertura a la predicació universal iniciada per Pere a casa de Corneli. En efecte, el fragment que hem llegit és com l’acta dels resultats del primer gran sermó de sant Pau, acompanyat de Bernabé, a la sinagoga. Sant Lluc ha narrat diversos primers sermons: el de Jesús a la sinagoga del seu poble, els de Pere i d’Esteve davant del Sanedrí i, ara, el de Saule a la seva “parròquia” d’Antioquia, seva vull dir de Lluc, de Bernabé com a profeta i del mateix Saule com a mestre.
Trobar Saule a Antioquia de Pisídia en el text d’avui diumenge 17 d’abril de 2016 és esfereïdor. Actualment està a tocar la frontera de Turquia amb Síria. Diàriament ens n’arriben tristíssimes notícies i imatges miserables. En la narració llegida, l’apòstol perseguidor de cristians s’ha convertit a les portes de Damasc, és enviat a Jerusalem amb provisions, és retornat a Tars on l’haurà anat a buscar Bernabé i tots dos restaran un any sencer a Antioquia. Seran enviats tots dos per la comunitat i l’Esperit Sant a Xipre, i a la tornada reben el rebuig dels principals de la sinagoga, Dos-cents, tres-cents quilòmetres amunt i avall, portant Jesús als llavis i al cor on ara els sirians fugen d’estampida fent corrues interminables camí d’Europa, estampats a les tanques, closos en camps, descalços pels camins, envaint carreteres i vies de tren...
Contemplat tot plegat amb la mirada de Jesús estremida per les ovelles sense pastor, la litúrgia ens apunta el salt que va haver de fer Pau després d’haver intentat fer entendre Jesús al seu poble. La sordesa dels jueus va orientar els camins de Pau cap als pagans i, oh meravella, ens n’ha informat la lectura, “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant”. Pot semblar estrany, però l’exigència del seguiment de Jesús d’obrir el cor als cecs, paralítics, leprosos, sords, malferits i esgarriats situa la persona en el camí del que és per sempre, l’amor etern. El fragment de l’Apocalipsi ho descriu amb pinzellades mestres:
- aquests vestits de blanc vénen del país de la gran tribulació
- han rentat les seves vestidures en la sang de Jesús
- estan sempre a la seva presència
- mai més no tindran fam ni set
- els guiarà l’Anyell i els conduirà a les fonts de la vida
- Déu els eixugarà totes les llàgrimes
No és estrany que el successor de Pere faci una crida a cuidar els ramats d’aquest món, cercant-los en les perifèries, proveint-los d’hospitals de campanya, obrint-los un espai en el nostre cor i en la nostra pregària. Al centre de la prèdica de Pau hi ha una constatació definitiva: Déu estima el món, el món del seu fill Jesús.
