Temps Pasqual - Cinquè diumenge

Déu, més gran que el nostre corAutèntic festival joànic el d'aquest diumenge, amb dues esplèndides lectures de la 1ª Carta (3,18-24), introduïda pel condicionant verset 18:  Fillets, no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat, que desferma una esbalaïdora conseqüència: d'aquesta manera coneixerem que som de la veritat i davant de Déu mantindrem en pau el nostre cor (millor que no pas consciència), perquè, encara que el cor ens acusi, Déu és MÉS GRAN que el nostre cor, i Ell ho sap tot. Sorprèn, després, la logicitat de la PROVA per l'Esperit del v. 24. Als versets 23-24, hi ha un trànsit de manamentS a MANAMENT, i presenta la millor definició i CREDO teològic-moral del cristià: La lectura Evangèlica (Jn 15,1-8) resta marcada per la presència -set cops- del verb menô (quedar-se, estar, romandre): Estigueu en mi..; si us quedeu en mi..). Torna a sorprendre aquest cop a propòsit de la sarment  -a qui doni fruit, el Pare l'exporga i la neteja..- Per altra banda, el terme de Deixeble (v.8) és de qualitat, superant el d'Apòstol, -Pere, fins a 2l,22 no arriva al seguiment propi del deixeble, ens suggereix el 4ªrt Evangeli-Era jo molt jove quan em va commoure un petit llibre de Romano Guardini, aparegut el 1957 i titulat Sobre el Dios vivo; cap. VI : El corazón y Dios. Ara -amb més rigor exegètic- em sorprèn que, per a un ensenyament tan novedós, no fes esment de la connexió amb el v.18 i precedents, referits a l'estimació entre els germans, que manté  una estreta relació. La captació de Guardini resulta, però, increïblement colpidora pel que fa a l'acusació del cor i és el que vull remarcar.Hom coneix passatges bíblics que ens conviden a considerar llur profunditat a travès la meditació: anem pas a pas endinsant-nos en el seu contingut. Tanmateix hi ha d'altres que, malgrat l'esforç del nostre intel·lecte, descobrim en ells  quelcom que va més enllà del nostre pensament: llur autèntica profunditat ens insta i, alhora, veiem que no prové  del que hagi estat capaç de pensar la nostra intel·ligència; hom diria que procedeixen d'una altra instancia més profunda -és el cas d'aquest verset- Perquè, encara que el COR ens acusi, Déu és MÉS GRAN que el nostre cor, i Ell ho sap tot (19). Es tracta d'una paraula sense fons.Una tal acusació del cor no es refereix tan sols al que ens diu la raó: has faltat en aixó!. Tampoc no és el que ens retreu la nostra consciència: en tal ocasió vas marrar!. No va pas per aquí: es tracta del cor, que ens està acusant, i això és més important que tot. De l'acusació de la nostra raó neix la dolorosa claredat de la comprensió... L'acusació de la consciència ens fa sentir, amargament, la culpa. Sens dubte totes dues acusacions pesen sobre les nostres espatlles; l'acusació del cor pesa encara més, doncs penetra el nostre interior d'una altra faisó, produïnt un dolor incomparable; brolla una tristesa diferent.Primer de tot, ens arriba des de molt lluny. No sabem imaginar ni d'on ve -com si procedís de les mateixes arrels de la vida-. En les altres acusacions apareix alguna mena d'injustícia capaç encara de dur aquest nom: no és el cas d'aquesta acusació del cor: l'acusador és la pròpia vida: Tu has estat injust amb mi!: potser batega al nostre cor la tristesa per la joventut perduda; una dolorosa sensació per quelcom ja irrecuperable: l'amor que no va arrivar a la plenitud; desolació profunda davant el fracàs d'una existència que aspirava a l'infinitud i que ha passat, increïblement vertiginosa... La culpa, contra la qual el cor etziba llur acusació, assoleix grans profunditats i no apunta a haver faltat a quelcom concret o a una injustícia moral, ans a una culpa comesa CONTRA LA VIDA: i la profunditat i tristesa resulten incomparablement més grans i intenses.Tal vegada reaccionarà l'esperit dient: Tot no fou negatiu, per tal o qual raó i, tampoc, no podia fer una altra cosa. També es defensarà la consciència: Ja ho tenia ben pensat,  per tal o qual raó, i presenta llurs raonaments. Tot això, però, no val res. L'acusació del cor prové de regions tan llunyanes que no l'arriven aquestes defenses.No hem dit encara el que és més esencial: qui propiament ens acusa en aquesta acusació del notre cor és Déu mateix. L'hem ofès amb la nostra culpa: a la vida sagrada i tendra que Ell havia despertat en el nostre cor; a la sagrada confiança que Ell havia establert amb els seus fills... ¿Pot arribar en aquests indrets la defensa de l'home?¿Existeix el remei?: Dirà el Deixeble : Si el cor ens acusa Déu és MÉS GRAN QUE EL NOSTRE COR... ¿T'adones d'on ve aquesta resposta? - ¿Com ve de la mateixa profunditat de l'ACUSACIÓ?. Allà no se'm dirà : Havies obrat bé, o va ser bona la teva intenció ni, tampoc: Anima't! o una altra consideració i, només: Déu és MÉS GRAN que el teu cor.El teu cor és GRAN. Poder afirmar-ho és bàsic i, també, admirable. Això accentua la profunditat de l'acusació, i s'haurà d'insistir: Déu és, però, encara MÉS GRAN i, per tant, el que brolla de llurs profunditats (trinitàries) s'ha de proclamar en tota la seva grandesa. Déu, tanmateix, és encara més gran. Les realitats de la vida que hàgim pogut perdre són grans, Déu, però, encara ho és més; l'amor, víctima d'una injusticia, pesa moltíssim: Déu, però, és un oceà d'infinita magnitud, i en Ell es fa lleuger  el que és pesat, per molt que ho sigui;Adoneu-vos que no es diu: No et preocupis ni, tampoc, no era per tant!, no t'has de  prendre tan seriosament aquestes coses! En tant que Déu et diu: Atorga a aquestes coses tota llur seriositat. Llavors Jo les amidaré, i Jo sóc Déu. Aleshores s'esdevindrà el que sempre passa quan Déu es situa davant la criatura: aquesta s'entén a si mateixa i s'esfuma tot el que era massa humà en ella, arribant tot a llur plenitud.La paraula del 4rt Evangelista posseeix inefable profunditat, tanmateix aquesta no prové de la idea -té un altre origen-: imposible amidar-la i, per aixó, és sempre insòlita. Tornem un cop més sobre aquesta frase: Si el cor ens acusa, Déu és més gran que el nostre cor. I després què esperem?: quelcom com ¿..i el consolarà o disminuirà el seu dolor..? Només afegeix: I Ell ho sap tot. Es tracta d'un saber més brillant que el sol que ho situa tot en llur veritat. Aquest sebre és tan fondo com la mar; en ell tot s'enfonsa. I ho abasta tot, infinitament, com l'amor, en el qual tot es resol. El pensament camina per aquestes frases, avança i no troba el fi quan posem en relació totes tres frases. En una tal relació no hi ha espai per la raó; només ens parla el misteri diví en tota la seva eloqüència.Si hom pot parlar -i no tan sols escoltar en el silenci del cor- hauriem d'insistir en la possibilitat d'una resposta per a cada pregunta viva i real; la resposta serà DÉU ÉS DÉU; es tracta de la darrera resposta, la resposta pròpia de la FE. Totes les altres respostes remeten successivament a una altra pregunta. És una tan sols la resposta que contesta totes les qüestions reals,  ja que aquesta resposta invalida totes les preguntes, quan Déu  s'alça davant els cors que interroguen: Ell ÉS QUI ÉS. Vet aquí la resposta integral.