Hi ha qui s’acosta a la celebració de l’eucaristia, com qui va al recinte on es durà a terme el sorteig de la grossa de Nadal. Amb la butlleta de la vida a les mans espera que alguna paraula reveladora sigui proclamada o algun gest sorprenent il·lumini la seva existència i el faci afortunat, més afortunat que els altres. En efecte, de vegades esperem de les celebracions de la fe una experiència personal on els altres, com a molt, són escala d’accés que queda enrere quan ens sembla que ja hi hem arribat. Això voldria dir que no hem acabat d’entendre bé les paraules introductòries de la missa: “en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.
Es fa molt difícil no acollir d’esma aquesta forma litúrgica, que prové dels inicis del Cristianisme i que acompanyem amb una ampla senyal de la creu. Es fa complicat poder dir altrament que Déu és ara entre nosaltres. Tanmateix aquesta és la nostra fe i això és el que celebrem especialment aquest diumenge de la Santíssima Trinitat.
“En el nom del Pare” fa referència a aquell voler que, des del principi, s’està acostant al mon per dir-li que sols l’encontre amorós i gratuït el farà ser en plenitud. Perquè en el Pare té l’origen i al Pare és cridat a tornar. Venim de Déu i Ell espera que desitgem correspondre al qui ens va crear. Déu estimà tant el món! Ens convidarà, ens afalagarà, ens seduirà, però mai ens forçarà a unir-nos-hi. El qui és l’origen vol que sols l’amor sigui el seu vincle amb nosaltres i entre nosaltres. Per això, en escoltar “en el nom del Pare...” i dir “amén”, convé alçar els ulls i mirar de reüll a una banda i l’altre per constatar si, en efecte, és l’amor el que ens ha convocat avui.
A continuació diem que també som aquí en el nom del Fill, Jesús, el qui és el camí vers una vida autèntica. Aquell qui ha viscut estimant com el Pare, passa davant nostre senyalant el camí. Perquè Déu estimà tant el món que ha donat el seu fill únic. I nosaltres anem esdevenint membres del seu fill: el seu cos. A l’eucaristia, on precisament rebem el cos de Crist, se’ns ajuda a completar aquest ésser que va esdevenint amb altres i pels altres. Dir “en el nom del Fill” és afirmar que volem esdevenir un altre Jesús; o millor dit, que volem viure en Jesús.
Per concloure, l’expressió “de l’Esperit Sant” parla de la inspiració que farà d’aquest instant un moment nou. I també el següent, i el següent..., amb una creativitat contínua que no ens deixa ancorar-nos en el passat, ni en repeticions estèrils. Viure en l’Esperit de Jesús és discernir junts l’esdevenidor que s’obre davant nostre com a nova oportunitat. Perquè Déu estimà tant el mon que ha donat el seu fill únic per salvar el mon gràcies a ell.
En considerar la Trinitat el diumenge de la seva festa, no ens quedem amb l’encaix de xifres del tres en ú, sinó en celebrar que Déu és ara entre nosaltres. Tal com hem sentit del llibre de la Èxode: Jo soc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor. No hi ha mesura que limiti la seva presència amorosa ni mode que l’encapsuli. Com deia un epitafi atribuït a Sant Ignasi: no hi ha res tan petit on Déu no s’hi pugui encabir, ni res tan gran que l’arribi a limitar. Ell és Déu Trinitat.
Per això, ¿és que potser desistirem de reconèixer-lo entre nosaltres, en les nostres relacions personals, per més complicades que aquestes siguin? També allà el trobem; sobre tot, entre els més petits.
Davant aquest do tan gran, la resposta és la humilitat, com fa Moisès. La humilitat del qui demana al Senyor que acompanyi a la seva gent, que no ens deixi en una autonomia superba, sinó que continuï oferint el seu amor que mogui a una renovada adhesió al Senyor. Vingueu vós mateix a acompanyar-nos.
Però també la humilitat de qui reconeix que som gent rebel al jou de Jesús, que no és a l’alçada de la seva fidelitat: però vós ens perdonareu les culpes i els pecats, i fareu de nosaltres la vostra heretat. Déu hi és prest, tinguem prou humilitat per acceptar la seva ajuda i companyia. El món ens espera en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.
