L’APOTEOSI DELS PANS
1. Fa dos diumenges l’evangeli ens feu gaudir de l’Apoteosi dels Pans. El poc pa, arriba a tots, i en sobre fins a dotze cistelles. El Regne ha arribat..., per a tots! Potser la solidaritat de Jesús provocà una onada de solidaritat, començant pel noiet que ofereix cinc pans d’ordi i tres peixets.
Acabats de menjar, Jesús, entristit, descobreix que no han entès, i que la seva conclusió és fer-lo Rei: “tenim qui ens tregui les castanyes del foc”. Jesús volia provocar “eucaristia”: el pa “partit” i el pa “repartit”, volia fer a tots agents del miracle de la solidaritat. Però, ja es veu, és millor tenir un líder que solucioni els nostres problemes, que no ser nosaltres factors de la construcció del Regne.
Jesús, ben segur preocupat, se’n va a la Muntanya, fuig. Necessita estar amb el Pare en la pregària, i reposar davant del Pare les dificultats del cada dia de la seva missió. “Pare, ja veus, no entenen l’Eucaristia, el pa partit i repartit, el poc pa que té cadascú”. Jesús es deuria sincerar amb el Pare: “Pare meu, si s’adonessin que quan el pa es partit i repartit arriba a tots i en sobra...! Mira, Pare, el meu poble estimat, que m’has encomanat, mira com li costa ritmar amb la música del teu Esperit!”.
2. Ara l’evangelista Joan es fa catedràtic d’alta teologia. Farà unes llargues i precioses classes del “tractat d’Eucaristia”, adreçades a la gent de la Sinagoga del poble de Cafarnaüm. Allò que l’evangelista (en els seus dies, cap a l’any 100) voldria dir als seus deixebles, ho posa en llavis de Jesús: “Jo soc el Pa de Vida”. I nosaltres fruïm mirant i no cansant-nos de mirar i veure al Senyor assegut a la Sinagoga, i davant d’ell una colla de gent que no entén... i nosaltres també hi estem asseguts...!!
I els nostres ulls van quedant cada cop més sorpresos de les paraules que diu Jesús..
El discurs, a poc a poc, va provocant simpaties... i escàndol. “¿No és aquest el fill del fuster?, que no ens vulgui donar lliçons, què s’ha cregut...!” Molts marxen... Quina tristor. Jesús ens diu a nosaltres els deixebles: “també vosaltres voleu deixar-me?”. I del fons del cor, amb sant. Pere, contestem (potser amb veu baixeta), “Senyor on aniríem, si només tu tens paraules de vida eterna”.
En aquelles civilitzacions del segle I el pa ho era tot. Jo soc el Pa de Vida, que ha baixat del Cel. Jesús és “l’aliment que desitgem”, que ens fa créixer, que és “bo com el pa!”, que ha baixat del Cel. El pa que sacia de debò.
3. Avui en el s. XXI nosaltres estem asseguts, per invitació de Jesús, a l’herba verda a prop del Llac, en corrues de germans i germanes i d’amics. Jesús i els deixebles van passant i ens donen pa i peix, tant com en volem..., i podem repetir. I Jesús quan ens el dona va dient: “El pa que jo us dono és la meva carn, per a la teva vida, per a la vida dels teus, per a la vida del món”.
Però Jesús continua, convidant-nos: “feu això que és el meu Memorial”. I nosaltres ens descobrim repartint pa, als nostres, repartint el pa dels pobres des de Caritas i altres ONG on participem. El pa del somriure, de l’acolliment i de la paraula amable. El pa que dona vida i fa créixer I en repartir-lo vaig dient: “Preneu i mengeu, aquest pa és alhora el Crist mateix i al mateix temps soc jo mateix que amb Jesús, vull ser pa partit i repartit, per vosaltres i per tots, per un món reconciliat, amable, en pau, el Regne de Déu”.
4. I ens trobem a gust adorant la Custòdia, el gran “ostensori” del Pa Trencat a trossos i bocins, per repartir-lo entre els que s’han quedat sense pa, perquè altres l’arrabassen. Ens trobem a gust fent pujar encens (abans ho feien a l’emperador de Roma) al Pa dels Pobres, que és Jesús, amassat amb suor i sang. Ens trobem a gust adorant la veritable presència del Senyor Jesús. “Tu ets aquí Senyor, i jo no me n’adonava”.
“Jo soc el pa que dona la vida. Perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món”.
