Les lectures d’avui ens remarquen una de les principals qualitats del Senyor: la bondat. “És bo i salvador” com profetitza Zacaries, i també portador de “paraules de pau adreçades a tots els pobles”. L’Esperit es manifesta a través del Senyor perquè “és el Senyor”. Avui nosaltres som convidats, una vegada més, a deixar que l’Esperit Sant es manifesti en nosaltres per a bé de tothom.
Segur que ens costa reconèixer nostre Senyor muntat “humilment” en un ase. Certament que seran els qui esperen la instauració del Regne promès (els humils i pobres de cor, els afeixugats i cansats per les normes deshumanitzadores d’un estament politico-religiós prostituït) qui podran entendre, en boca de Jesús, què significa el jou i la càrrega.
Fer la voluntat del Pare, mostrar el Pare, entendre qui és el Pare és el que Jesús ens mostra de paraula i per les seves obres. Jesús es dirigeix als cansats i afeixugats. Segurament són els qui ja no tenen on anar, on acudir, on demanar consol, escolta i ajut. Els qui viuen en “crescuda supèrbia” mai demanaran aquest tipus d’ajut, mai.
Jesús no té por d’identificar-se amb la humilitat i amb la bondat, amb “el lloc” on reposar. I ens convida a tots nosaltres a anar a Ell i a acceptar el seu jou suau i la seva càrrega lleugera.
És una invitació que només puc entendre i respondre-hi en funció de la meva sincera humilitat i esperit de servei. Quan jo serveixo, ajudo, escolto, “em dono” sense demanar res a canvi, per pura gratuïtat i per recte i pur amor a la persona, el jou es torna suau, la càrrega es torna lleugera. Certament no és així només degut a l’amor amb què visc i comparteixo, sinó perquè deixo que sigui el Senyor mateix qui porta el que ja podem imaginar que s’amaga sota els conceptes “jou i càrrega”: la creu.
I resulta que la Creu, mata. Estimar, mata, ser humil, mata. Beneïda mort, beneïda creu, beneït lloc per on Jesús passa per a obrir-nos les portes del Cel, ja aquí a la terra.
Avui puc posar-me davant de Crist crucificat, com tantes vegades ens recomana sant Ignasi, i demanar la lucidesa de veure en Ell els qui són clavats en creu sense permís, sense esperança, sense sentit. Potser seré capaç, així, d’alleugerir la càrrega dels meus germans i germanes amb generositat i sense demanar reconeixements,
