L’experiència d’enamorament és difícil d’explicar. L’enamorat/da en surt resplendent, els ulls plens de foc, amb passió inesgotable, i per explicar-se fa servir un llenguatge estrany que prova, a les palpentes, d’aproximar el que ha viscut en contacte amb l’amor de la seva vida. Ningú l’acaba d’entendre, i fins hi ha gent que el pren per ingenu. Com reduir a paraules una sacsejada tant impactant?
La transfiguració de Jesús és una experiència així: difícil de comprendre, perquè ens parla d’una comunió tant íntima amb el Pare, tant incandescent, que transformava Jesús davant dels altres. El llenguatge estrany (pujar dalt una muntanya, la cara resplendent com el sol, els vestits blancs com la llum...) és de fet la forma ancestral més universal d’expressar Déu. No és el reportatge científic d’un miracle lluminós, sinó una descripció vibrant d’uns instants d’èxtasis espiritual que van compartir amb ell. Fa pensar molt, de fet, en Moisès pujant a la muntanya amb Aaron, Nadab i Abihú, l’experiència de la glòria del Senyor que els cobreix amb el núvol, i com Moisès acaba resplandint de l’experiència (Ex 24). Jesús, a diferència, es descriu no com un reflex sinó com l’origen mateix d’aquesta llum: el creient entén, des de la fe, aquest canvi!
En qualsevol cas, Jesús combina sempre moments de “plana” (de contacte amb la realitat) amb els moments de “muntanya” (d’experiència de Déu, de comunió lluminosa). “De què serveix la sal si no està on es couen les faves, (...) allà on es couen els problemes dels homes?” deia Òscar Romero. L’entrega de Jesús, la Sal, enmig de la gent més conflictiva i despenjada de la societat, és omnipresent als evangelis. Però també ho són les seves constants pregàries i els moments d’unió íntima amb el Pare, la seva Font. En aquests casos normalment hi va sol, però aquí decideix compartir aquests moments amb els tres més propers a ell, Pere, Jaume i Joan. Vol ensenyar-los (ensenyar-nos!) una altra forma de comunicar-nos amb el Pare, que inclou la Llei o Torà (representada per Moisès) i el testimoni bíblic dels Profetes (representats per Elies), i que els porta molt més enllà: una relació personal d’amor. Tots entren en escena dins d’aquest moment sublim, i queden reinterpretats i actualitzats com a Paraula Viva.
Pere, tanmateix, encarna la tendència humana d’instal·lar-nos. Quan coneixem quelcom que ens satisfà, ens hi arrapem i no volem deixar-ho anar. Construir tres cabanes és encaixar (literalment) Jesús, la Llei (Moisès) i els Profetes (Elies) en un lloc sagrat desvinculat de la realitat diària, en una religió deslligada de les necessitats de la humanitat, oblidant-la. És la temptació de viure un cristianisme devocional i espiritual, però gens compromès; de fer cabanes per Jesús, Moisès i Elies dalt la muntanya de les nostres vides, per tal que a la plana no hi baixin ni ens compliquin la vida. Però Déu va per una altra banda, ens vol peregrins, amb llibertat interior per no aferrar-nos, sinó per seguir a Jesús tothora: és el que diu la veu del cel, “aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut, escolteu-lo”. Aquest és el guia, feu-n’hi cas, allà on us porti serà on cal ser llevat dins la massa. Sigueu peregrins amb ell, que no té on reposar el cap.
Finalment, Jesús reacciona al seu temor dient: “Aixequeu-vos, no tingueu por”. Ens pot fer molt de respecte la veu de Déu. Si sóc jo el qui dirigeix els meus dies, sembla tot ben fàcil; però escoltar què desitja Déu de mi en cada situació, això ens qüestiona la nostra manera de ser i de fer... Els deixebles i Jesús mateix han de suportar la passió, encara: la transfiguració és un instant de tast diví que ens ajudarà a caminar. Demanem aquesta trobada amb Ell, tenir un temps de muntanya a soles amb Jesús! Després demana als qui l’acompanyen, ja de baixada, de no dir-ho a ningú: els prendrien per bojos! Com comunicar una experiència així? Només qui l’ha viscuda pot reconèixer-la, i acollir-la amb humilitat.
Jesús, a través de la relació amb tu, amb Déu, desperta aquesta llum i passió en la meva vida.
