de SENTINELLES, ben CONSCIENTS ( 1r dium.) pel CONSOL DE LES ESCRIPTURES d'enguany.Encenem el segon dels ciris de la Corona, simbolitzant la resposta a convertir-se, tot girant-nos vers el Crist -raó de ser del Baptista en boca de Jesús- que s'identifica amb la dita d'Isaïes: Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.Em vull deixar dur pel ritme de les Lectures d'enguany: ¿Heu reparat en les paraules de S. Pau?. Molts -jo m'hi compto- hem fet l'experiència que ell parla -per molt que ens hi resti molt camí a fer-: Tot el que diuen les Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles donen, ens ajudin a mantenir la nostra esperança. Per mitjà de l'Escriptura es Déu qui ens hi parla.1. És gran la profunditat de PAU: mentre peregrinem per aquesta vida, ens cal una dosi forta d'esperança, per tal d'avançar en el camí, ja que se'ns bombardeja amb trets de tots els calibres, que miren de fer-nos-la perdre per ofuscació del cor.Remenant, fa uns dies, uns retalls de diaris trobava aquest de fa alguns anys : un home de lletres francés de 62 anys, que s'havia tret la vida, deixava unes ratlles on manifesta que una tal mort ve a ser l'acte més coherent i on millor havia reeixit des que tenia ús de raó. (Aparqueu per uns moments la dada).Les ESCRIPTURES a tot aquell que en moments forts de l'existència -també en els quotidians- les llegeix amb l'adient actitud d'esperit, transmeten una gran dosi de la coherència bíblica, d´aliment i consol, d'il·luminació i de força. Ens recorden, igualment, que ens hi cal afegir la virtut de la paciència = capacitat d'aguantar amb una certa elegància i de sostenir davant d´ells els enigmes de l'existènciaSens dubte que el mateix CONSOL de les Escriptures hi ajuda: ens fa més valents per a afrontar l'aparent cul de sac o per rectificar el que calgui: Que Déu, veritable font de consol i de paciència ens parli per aquestes Escriptures.2. Les Escriptures també ens conviden a SOMIAR amb l'ús dels registres més poètics per a expresar i parlar de Déu, sobre tot a la 1ª lectura d'ISAÏES: Diga'm el que esperes i et diré qui ets. El seu escrit (pertany a una altra figura de l'Advent) va ser consignat uns 700 anys abans del seu compliment en JC. Certament parlava d'una esperanza a llarg termini pel que fa a la plenitud de realització. L'esperança bíblica ens sembla fora mida, idealista o somiadora, esgotant els registres de la humana comunicació, com la d'un que -impotent per a formular totes les excel·lències i el meravellós sentit del terme a que s'encamina la Història- es veu forçat a descriure els temps messiànics amb les imatges de Paradís que hem sentit, del mateix estil i origen que les del Gènesi: Aquell dia la soca de Jessé (pare del rei David) -que semblava tallada i seca- treurà un rebrot. En aquest rebrot hi habita sencera la plenitud divina, simbolitzada pels quatre esperits o vents que reposen damunt d'ell: -farà justícia, i no judicarà per les apariències -i, per tal de significar-nos l'harmonia que ve a instaurar, fa ús de la més ardida imatge del propi llibre del Gènesi: és tal la pau que ens porta als homes que, fins i tot passa a les relacions entre la llavor de l'home (l'infant) i els animals (la serp) que -com abans del pecat- conviuen amicalment: els nens ficaran la mà dins l'amagatall de la serp, i les criatures jugaran sobre el cau de l'escurçó.. I dóna la raó: -perquè el CONEIXEMENT DEL SENYOR haurà omplert el país; aquell coneixement i aquella ciència que hom perd a la paràbola del Paradís, quan vol posseïr-los al marge del Senyor, suprema veritat de l'home. -¿Oi que una tal profecia sembla treta d'un somni? -Doncs, l'Advent ens hi convida a creure-ho i a una confiada expectació.3. JESUCRIST -només ell- és l'únic capaç d'implantar aquest món nou, i no ens convida a somiar-lo gratuitament: la soca divina, nova i verda, en terra àrida i al bell mig del poble, destinada a uns homes i dones que semblaven acabats, sense sortida i desfets, ja ha brotat: és aquí.-I si al nostre amic -l'escriptor francés esmentat- treure's la vida ho veia com l'acte més raonable de la seva existència, ja que se sentia incapaç de suportar-la-per a nosaltres hi ha Un, capaç de fer-nos caminar vers la gran ESPERANÇA, que Déu mateix ha sembrat en el nostre cor.4. En arribar a aquest punt, fóra assenyat adreçar la mirada a JOAN BAPTISTA, figura d'aquest Advent (amb Maria i el vell 1r. Isaïes, l'home que donà testimoni de Jesús -tot assenyalant-lo amb el dit)-. Sentim-lo expresar-se amb paraules i en actes. Ell coneix bé el seu lloc: Jo no sóc pas digne ni d'ajustar-li el calçat.. i ens demana conversió i coherència, prendre's la pròpia mida amb lucidesa i humils. Recordeu les dures invectivas contra fariseus i escribes -es tenien per millors que els altres; Déu, però, pot suscitar fills d' Abraham d'aquestes pedres-. No tenen sentit, a la seva Presència, els títols nobiliaris, ni és lícit menysprear ningú. Els humils detecten coses amagades als superbs i, una d'elles, és el misteri del meu germà, sovint amagat i costós de valorar.