Infoneu la vostra gràcia en els nostres cors.Us heu fixat en el primer verb de la pregària de col·lecta? El diccionari diu que “Infondre” significa suscitar, produir en el cos, en l’ànim, un efecte físic, afectiu o moral.
Així és: davant del moment més decisiu de la nostra història com a espècie i com a Creació, demanem al Senyor ser alguna cosa més que mers espectadors. Volem aixecar-nos de les nostres butaques, deixar la platea i pujar a l’escenari per a participar de l’arribada de Déu a la història.
Quan Déu infongui la seva gràcia en els nostres cors, podrem donar el pas; o millor dit: podrem donar-li pas, com va fer Maria.
Si ella ens expliqués el que va sentir amb el missatge de l’àngel, ens parlaria d’una estranya barreja de sentiments feta d’alegria i de temor. Són els mateixos sentiments d’aquelles altres Maries al sepulcre buit en saber que Jesús havia ressuscitat. Elles surten corrents per donar la notícia als deixebles. Maria simplement diu: que es faci en mi segons la teva paraula, obrint així, del tot, la porta a Déu, que l’anirà transformant amorosament mica en mica.
Potser tu també has experimentat alguna vegada aquesta estranya barreja de sentiments. La litúrgia d’Advent ajuda a entendre la magnitud i ens diu que la irrupció de Déu en el nostre ara serà un moment aterridor i gloriós a l’hora. Quedem perplexos d’entrada però -quan hi pensem- és que podríem esperar una altra cosa de l’arribada del cel nou i la terra nova?
Restem bocabadats davant la iniciativa de Déu que compta tant amb nosaltres. Però tenim tendència a viure el moment de després del missatge sense adonar-nos que Ell ve ara al nostre encontre en cada home i en cada esdeveniment. I així ens passa com al Rei David que vivim al palau de cedre, mentre l’arca de Déu està sota una lona.
Ens venen a la ment aquelles imatges dels refugiats sota les lones que suporten la intempèrie del fred hivern vora el Mediterrani o de l’asfixiant calor al Sudan del Sud. I recordem que també el Fill de Déu i la seva família van ser perseguits, exiliats i refugiats a Egipte.
Déu s’ha fet tan petit! i ens passa tan desapercebut!
Ens cal que la seva gràcia infongui en els nostres cors el record de la seva fidelitat, de la seva misericòrdia, del seu amor per mi i per tots nosaltres. Et cal cantar tota la vida els seus favors per a viure en l’aliança que ell et proposa a cada moment. Nadal, la irrupció de Déu a la història és demà mateix. O potser ja és avui?
