Tots nosaltres ho hem viscut: ambients públics i privats on la fe «no està de moda». Cada vegada hi ha més gent que s’avergonyeix de dir que creu en Déu, o que celebra la missa a la parròquia. Universitaris que callen la seva opció religiosa per la por a què diran, perquè sovint és motiu de mofa o menyspreu entre els companys. Sorprèn també trobar fulletons de festes majors on ni es mencionen les celebracions religioses pel fet de que son cristianes, encara que hagin donat nom al patronatge de la ciutat. Ens falta la maduresa i l’autenticitat per espolsar-nos complexes.
És cert que tots hem experimentat vergonya i fàstic en conèixer moltes situacions d’abusos, de manipulació, o de corrupció en algunes diòcesis... El necessari rebuig i investigació de cada cas no ens pot abocar a tenir vergonya de la fe, son vergonyes diferents! Seria com concloure que una pasta de dents és ineficaç pel sol fet de que alguns dels seus venedors han estafat els seus clients! Gràcies a Déu, ser cristià ens humanitza i empeny vers una altura i maduresa interior més grans. Denunciem doncs amb valentia el que calgui, amb autocrítica! Però amb la nostra vida podem demostrar que la nostra fe i esperança no estan posades en tal capellà o en tal persona de l’Església, sinó en seguir Jesús de Natzaret dins l’Església. Qui posa la fe en l’Església humana, en fa bandera i acaba defensant-la amb les dents, com un talismà, apartant-se de Déu. Qui, en canvi, posa la fe en Jesús, serà capaç de caminar amb ell dins l’Església, imitant-lo, reconeixent les caigudes amb humilitat i autocrítica, i alhora també els «miracles» amb entrega i audàcia.
Ets cristià? Això et fa ser feliç? Doncs comparteix-ho!
