Hi ha vegades que un gest val més que molts discursos, una imatge provoca més preguntes que moltes paraules.
El Papa Francesc ja va començar amb un primer viatge, no a un lloc on ser aclamat per multituds, sinó a una de les ferides obertes del nostre món: a Lampedusa, a recordar que els nostres germans estan morint tràgicament a la Mediterrània, i això no ens pot seguir deixant indiferents.
Doncs ara, aquests darrers dies, hem tingut la visita del Papa a una terra també maltractada, massacrada, adolororida, on han mort injusta i tristament milers de persones: Irak.
Quan fa uns mesos es va anunciar aquesta visita, la veritat és que un pensava: enmig de la crisi generada per la covid, que ha fet sortir els esperits més tancats de defensa dels propis interessos tot deixant de banda el bé comú de tota la humanitat, aquest home, el Papa Francesc, se’n va, ben a contracorrent, a posar l’oli de la caritat i de la fraternitat una de les ferides encara sagnants del nostre món. Una ferida provocada per mortífers interessos inconfessables, per despietats fonamentalismes manipuladors, per un flagrant fracàs de la humanitat.
I quan un va a un lloc així, senzillament, simplement amb l’esperit de comunió, de fraternitat i de reconciliació, aixeca el millor dels altres.
Cita Vatican News que un professor musulmà xiïta de la universitat de Nassiriya ha dit en ocasió d'aquesta visita: “l'Església iraquiana ha tractat a tots els iraquians per igual, independentment de la seva filiació o ètnia, especialment durant les crisis a què ens hem enfrontat. En circumstàncies tan difícils, l'Església sempre ha estat la primera a ajudar als necessitats i, en col·laboració amb Càritas-Iraq, ha proporcionat aliments i medicines a les ciutats de Jebayesh, Fuhood, Shatrah i Gharraf, així com a Nassiriya "...
Tant de bo sapiguem, cadascú a la nostra escala, tenir també gestos inesperats, valents i decidits, com aquest del Papa anant a una terra que sembla com si tothom donés per perduda…
I en aquesta terra on va començar tot, d’on va sortir Abraham, el pare en la fe de grans tradicions, han ressonat aquestes paraules que podem fer nostres:
“Estimats amics, ¿tot això és possible? El pare Abraham, que va saber esperar contra tota esperança (cf. Rm 4,18), ens anima. En la història, hem perseguit amb freqüència metes massa terrenals i hem caminat cadascun per compte propi, però amb l'ajuda de Déu podem canviar per a millor. Depèn de nosaltres, humanitat d'avui, i sobretot de nosaltres, creients de cada religió, transformar els instruments d'odi en instruments de pau.
Ens toca a nosaltres exhortar amb força als responsables de les nacions perquè la creixent proliferació d'armes cedeixi el pas a la distribució d'aliments per a tothom. Ens correspon a nosaltres fer callar els retrets mutus per donar veu a el crit dels oprimits i dels descartats de la planeta; massa no tenen pa, medicines, educació, drets i dignitat.
De nosaltres depèn que surtin a la llum les tèrboles maniobres que giren al voltant dels diners i demanar amb força que aquest no serveixi sempre i només per alimentar les ambicions sense fre d'uns pocs. A nosaltres ens correspon protegir la casa comuna de les nostres intencions depredadores.
Ens toca a nosaltres recordar-li al món que la vida humana val pel que és i no pel que té, i que la vida dels nens per néixer, gent gran, immigrants, homes i dones de tot color i nacionalitat sempre són sagrades i compten com les de tots els altres.
Ens correspon a nosaltres tenir la valentia d'aixecar els ulls i mirar a les estrelles, les estrelles que va veure el nostre pare Abraham, les estrelles de la promesa.” (discurs del Papa Francesc a la Planura d’Ur)
Tant de bo aquestes paraules ens acompanyin aquests dies, juntament amb la imatge del Papa, ja ancià, que regala al món aquests gestos profètics… i que tot plegat ens interpel·li per ser constructors de pau i de fraternitat.
Llorenç Puig, sj
