Qui més, qui menys, tots estem desitjant que aquest temps de la pandèmia passi, per poder-nos sentir més lliures de les limitacions de moviment i de relació. I és absolutament comprensiu i normal que ho desitgem.
I, a més, ens trobem també en la incertesa sobre el temps que tardarem en arribar-hi, mentre enyorem la llibertat que teníem abans.
Però podríem caure en una situació de bloqueig enyorant el passat, que ja no hi és, i desitjant el futur que és incert. I el que és real, el present, el podríem considerar com un pur temps de transició, com si no valgués massa la pena viure’l, com si no tingués massa sentit.
I certament, i malauradament, per a molts aquest temps els hi està suposant molt de dolor i angoixa: els malalts, els que s’han quedat sense feina, els que han hagut de tancar el petit o gran negoci, els que ja estaven malament es troben pitjor...
Però hi ha d’altres, que potser personalment la situació no els afecta tant, però sí que els afecta el dolor i l’angoixa d’aquells altres. I s’hi aboquen, dintre de les seves possibilitats, a fer-los més tolerable aquest període. Ells han omplert la vida present de solidaritat, i amb molt de sentit, encara que, sovint, no exempta tampoc de dolor i angoixa.
Per a d’altres aquest temps també els porta a interioritzar i viure la vessant espiritual o a renovar el propi treball o a desenvolupar les seves habilitats...
Uns i altres omplen el present. I així, aquest temps, en uns aspectes, pot aparèixer com oblidable en el futur, en altres aspectes, però, pot ser referència per al futur.
I és que tots els temps són temps de vida i, a la vida, sempre hi seran presents tot tipus de dolor que requerirà solidaritat. Aquesta és la condició de la nostra vida present. Visquem-la ja ara, des de la nostra realitat, omplint-la de paciència i solidaritat, de professionalitat i espiritualitat.
Francec Xicoy sj
