Després d‘unes llargues setmanes de confinament més o menys estricte, ens trobem en la nomenada “nova normalitat”. Normalitat perquè tenim llibertat de moviment, però “nova” perquè no és igual com abans. Mentre el virus no estigui completament controlat, estem subjectes a unes mínimes restriccions, que tenen una bona dosi de limitacions.
Les nostres mans no tenen tota la llibertat d’ actuació. No podem manipular la diversitat d’elements ni moure’ns per recintes, sense haver-nos rentat les mans abans i després.
La mascareta deixa inexpressiva la nostra cara, i limita la nostra franca comunicació de determinats sentiments humans a través de les nostres faccions, així com estats d’ ànim que complementen la nostra paraula.
La distància física, sense poder encaixar les mans i abraçar, dificulta mostrar afectivitat i crear intimitat.
Però aquestes imposicions, cal viure-les també en positiu. Aquestes limitacions ens han de portar a revalorar i potenciar elements de la nostra vida, sovint inadvertits o oblidats.
Esmentem-ne alguns. Són dons de Déu!
Rentar-se sovint les mans és una mena de veneració i valoració d’aquest gran do, que són les mans, amb les que podem fer tantes i tantes coses, i, moltes, per a bé dels altres.
Portar la cara mig tapada és una interpel·lació a ser més curós amb altres ressorts de comunicació, com la mirada o amb el to i modulació de la nostra veu.
Mantenir-se a distància pot ajudar a valorar la dignitat de l’altre amb el nostre respecte al seu propi espai vital.
Òbviament, tots i totes, esperem poder-nos alliberar aviat de les restriccions imposades de la pandèmia, però mentre...
Francesc Xicoy
