Va circular fa uns dies un poema que s'atribuïa a un autor del s. XIX, però en realitat prové del blog d’una noia nord-americana que escriu uns poemes i reflexions breus, i aquest es va estendre viralment... (en aquest moment precisament!)
És un quadre poèticament dibuixat del que vivim aquestes setmanes, una contemplació com la famosa que proposa sant Ignasi als Exercicis: contemplar les persones del nostre món, les unes i les altres, en les seves diverses situacions vitals.
Potser aquesta setmana podem també, si estem confinats, fer aquest exercici de tenir presents les persones del nostre entorn en aquesta diversitat de situacions i de vivències, algunes angoixants, altres heroiques, unes pacients, altres impacients, totes sotragades pel que vivim...
I sobre tot, tal i com acaba dient el poema, demanant que la nostra mirada, el nostre cor, els nostres criteris, les nostres decisions, quedin transformades per aquest temps tan difícil.
EN TEMPS DE PANDÈMIA
“I la gent es quedava a casa.
I llegia llibres i escoltava.
I descansava i feia exercici.
I creava amb l’art i jugava.
I aprenia noves maneres de ser, d’estar-se quiet.
I s’aturava.
I escoltava més profundament.
Alguns meditaven.
Alguns resaven.
Alguns ballaven.
Alguns van trobar les seves ombres.
I la gent va començar a pensar d’una manera diferent.
I la gent es va curar.
I, en absència de persones que viuen en la ignorància i en el perill,
sense sentit i sense cor,
la Terra va començar a sanar-se.
I un cop va haver passat el perill,
i la gent es va reunir de nou,
van lamentar les seves pèrdues,
van prendre noves decisions,
van somniar noves imatges,
van crear noves maneres de viure
i van curar completament la terra,
tal com ells havien estat curats."
(Poema © Catherine O’Meara, original en: https://the-daily-round.com/2020/03/16/in-the-time-of-pandemic/. Traducció feta per Elisenda Sevilla a partir de la castellana de El País)
Image by TheOtherKev from Pixabay
