Ja fa un any de l’inici de la pandèmia, de les restriccions... i seguim sense veure’n un final clar i amb tot seguim esperant.
Diu el diccionari: Esperança és la confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se. L’esperança és també una virtut teologal, diu el Catecisme: La virtut de l’esperança correspon a l’anhel de felicitat posat per Déu al cor de tot home... L’impuls de l’esperança preserva de l’egoisme i condueix al goig de la caritat (1818)
L’esperança no parla, doncs, de seure i esperar que s’esdevingui allò que esperem, l’esperança ens parla d’acció. El servei als altres, la generositat demostrada per tantes persones anònimes durant tot aquest temps que, esperant contra tota esperança, han lluitat i segueixen lluitant pel be dels seus germans ha obert i segueix obrint camins de futur.
Enmig de realitats difícils que ens envolten és possible trobar raons per a l’esperança, més que mai, ens necessitem els uns als altres. El papa Francesc ens ho recorda a la seva carta encíclica Fratelli Tutti: “Ningú se salva sol”.
La humanitat avança gràcies a una multitud de dones i homes que s’entreguen sense calcular, sense mesurar quan costa el que fan, fent realitat aquest anhel de felicitat posat per Déu al cor de cada ésser humà. Podríem, durant aquest final de Quaresma, ser i cercar petits testimonis, d’esperança? Ser i cercar persones que ofereixen la seva solidaritat i ajuda mútua sense esperar res a canvi, només pel goig de construir junts? El camí de mort i resurrecció de Jesús n’és la primícia.
Glòria Andrés
