Seguim tancats, seguim esporuguits, seguim preocupats, potser amb un punt d’angoixa i desesperança. No cal que explicitem més la situació tan difícil i estranya que vivim. Segurament estem com els dos deixebles d’Emaús: no caminem com ells, estem confinats. però sí estem preocupats i entristits com ells.
El primer que fa Jesús és posar-se al seu costat i deixar que li expliquin les seves desesperances. Potser jo també he de deixar-me preguntar per ell: “què ha passat aquests dies?” i començar dient-li, com els d’Emaús: “ets l’únic a tot el món que no saps el que hi ha passat?”. I ell dirà: “Què?”. I respondré: “aquest virus que fa uns mesos ha començat a escampar-se i que anomenen coronavirus…”
I puc anar explicant-li, sense pors, sense filtres, amb confiança, tot el que bull i es remou al meu cor…
I, com els d’Emaús, puc deixar que Jesús em vagi escoltant i abrusant el meu cor només amb la seva escolta, només amb la seva mirada.
I, com ells, puc convidar-lo a entrar en la casa del meu cor, en aquest temps de capvespre trist…
I puc deixar que m’obri els meus ulls, encara que sigui amb unes paraules dures per la meva falta de confiança: “Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure!”
I potser veuré que ell ha estat sempre amb nosaltres...
I potser veuré que, quan acabi aquesta situació de tancament, ens esperarà un món ple de reptes i de noves crides a ser propers i germans dels qui seran colpejats més fortament per la crisi.
Però potser aquest temps d’aparent inactivitat, de lluita interna, de diàleg difícil amb les meves pors i desànims, i amb el Senyor, em farà unes noves ales per volar, per servir, per ajudar, per ser fort, per fer costat.
L. Puig
