Reprenem el curs després dels dies d’estiu, que segur que hem viscut tots de manera diferent del que és habitual. Certament el comportament del covid ha estat diferent de l’esperat.
De fet, tot és diferent de l’esperat: qui ens havia d’haver dit el mes de març que viuriem tot el que hem viscut, amb el trasbals que ha suposat i el dolor i pèrdues que ha provocat? I més, a nivell mundial, a una escala inimaginable i trastocant-ho tot…
Tot això ha passat i està passant, i no hi podem fer res.
Potser enmig d’aquestes circumstàncies tan estranyes el que podem fer és simplement aprendre. Aprendre dues coses molt fonamentals.
En primer lloc, aprendre a viure el que Teilhard de Chardin deia les passivitats, és a dir, allò que ens és sobrevingut a la vida, que no depèn de nosaltres, i que ens fa créixer o, també, ens fa disminuir… Potser estem acostumats a pensar que "ens fem a nosaltres mateixos/es”, que som els protagonistes absoluts del nostre creixement…. i no és així. També, potser estem acostumats a pensar que en la vida tot és creixement… i no és així.
Aquest des-aprenentatge del que sovint ens ven la societat del mercat, és un aprenentatge molt profund…
I en segon lloc, potser podem aprendre a viure sense tanta confiança en les nostres previsions. Aprendre que hi ha coses que no podem programar tal i com estàvem acostumats.
Potser hem d’aprendre a guanyar flexibilitat, capacitat d’acollir la novetat, allò inesperat, canviar els plans, adaptar-nos, viure en la incertesa amb pau i amb creativitat.
Potser aquesta nova normalitat pot ser per a nosaltres ocasió de desaprendre algunes coses i d’aprendre a viure amb receptivitat. I a confiar, com Jesús deia als seus deixebles…
Llorenç Puig, sj
