La vida quotidiana, els hàbits sobre els que es construeix la nostra vida, ens poden fer perdre el sentit d’on venim i on volem anar. La immediatesa dels assumptes pendents, els plans d’ahir per avui, i la confortabilitat de casa nostra, ens impedeixen, de vegades, sortir del que és habitual i tenir una mirada ampla que permet descobrir qui és al cor de la realitat i uneix el quotidià amb el sentit últim de totes les coses.
Aquest sentit últim és l’escenari de les Escriptures d’aquest diumenge. La vida de cadascú és cridada a participar en el desig de la festa que Déu proposa al món perquè embolcalli com un vel tota la nostra història. Aquesta festa és comparable a un casament entre el Fill de Déu i l’Església; entre la persona divina implicada en la nostra història, el Crist, i aquells que ens anem aplegant en el seu nom i esdevenim els seus testimonis en aquesta terra. Segellar aquesta unió és el que Déu vol des de sempre. I aquest segell es configura en els que s’hi comprometen, una manera de viure, una manera d’estar en el mon sense ser del mon, perquè ja són de Déu.
El rei vol celebrar les noces del seu fill i vol compartir la joia amb els que són a la llista oficial de convidats. Una llista feta a partir d’esdeveniments anteriors, del costum o de criteris antics. Tot és a punt. Però comencen a tornar els missatgers de la bona nova portant les excuses de poca entitat que presenten els convidats oficials. Clarament no volen participar en el banquet amb motiu de les noces del fill del rei. Tan agafats estan pels seus quefers!
Però per al rei, omplir la sala del banquet de convidats és molt importat. De què serviria segellar l’amor del fill amb la que serà la seva esposa, si això no tingués conseqüències per a molts, si el Regne no emprengués així una nova etapa millor que l’anterior. Una ressonància social escassa de les noces mostraria que aquest rei és insignificant en el seu territori.
Amb la resposta dels primers convidats, el rei pren consciència que els suposats agents de la justícia que vol implementar al seu territori no són tals. Se n’adona que aquells que creia corretges de transmissió dels seus decrets no volen fer-se ressò de la joia que desitja pel nou regnat. Seran, en canvi, els que són a les cruïlles dels camins, qualsevol que tingui voluntat de respondre, sense importar quin sigui el seu passat, els que seran testimonis del segell que farà del Regne un espai de vida i no de mort.
A partir d’aquest moment, la invitació és oberta a tothom. Però la resposta, això sí, ha de ser conseqüent a la iniciativa del Rei. Quan hom se sent triat a entrar en la sala del banquet de noces, farà el que calgui per a guarnir-se i acompanyar la decoració, els menjars, l’ambient que s’hi genera.
Es aquí on la història, que se’ns ha presentat, es gira cap a nosaltres i ens interpel·la directament. Som cridats, cert. I ara, què em posaré per a anar a casament? Com guarniré la meva persona per acompanyar la joia, la dignitat, la bellesa de l’encontre al que soc convidat personalment? Ens guarneixen les obres de justícia per amor a Déu? Ens guarneixen els instants de qualitat dedicats a la pregària i a la Paraula de Déu? Ens guarneix la humilitat amb que acompanyem el nostre quefer quotidià?
Si hem rebut el baptisme sent infants, és com si els nostres pares ens haguessin inscrit a la llista dels convidats oficials al Regne. La núvia, la comunitat, l’Església, va acollir el seu desig.Tanmateix, tot pot quedar allí si no em disposo amb el vestit per anar a casament amb una decisió personal i de bona voluntat. El sagrament de la confirmació segella des de la consciència personal el desig dels nostres pares i padrins.
Però la meva resposta és autènticament creïble quan els hàbits sobre els que es construeix la meva existència vesteixen la meva resposta a la crida de Déu: la pregària, el dejuni, l’almoina, l’atenció als més petits, la mirada global, l’acció local i, per damunt de tot, la conversa amb el Nuvi que espera trobar-se i comprometre’s per sempre amb nosaltres.
