Com una tomba, la mentida,
la mala llei, el jutge injust,
la presó arbitrària, la veu prohibida,
la llibertat truncada, la paraula perseguida,
l’abús de poder, el governant adust;
cal ressuscitar de tantes ignomínies!
Potser per això, molt abans de morir,
ja et preguntes sovint què deu voler dir ressuscitar:
que decebedor seria que fos sols recuperar
el pobre cos mortal, a ment distreta i obstruïda,
i no pas guanyar – en amor, en plenitud,
en pau, en justícia, en obertura, en salut –
el cel nou i el món nou d’una nova harmonia!
I intueixes – mig per la fe, mig pel dol, mig per la ira – ,
que potser ressuscitar
sigui molt més que una ingènua humana fantasia
davant d’us cos caduc, o d’un amor malferit,
o de l’absurditat injusta d’un món sense sentit:
que sigui l’esplendor de la revolta divina
contra el dolor, la mort, el poder, la injustícia i l’oblit.
David Jou
