Sempre estem arribant. Perquè no deixem de moure’ns, sempre estem sortint d’on érem per arribar a una instant diferent, a un lloc diferent. Arribem a la feina, al metro, a casa, a l’ascensor. Arribem a la reunió, al mercat, al carrer, a l’aula, al bar. Arribem tard o dels primers, disposats o distrets. Arribem amb prou feines o sense adonar-nos-en, però no parem d’arribar.
Jesús diu que, quan arribem, el primer que hem de fer és desitjar la pau als qui són al lloc on accedim.
D’esma fem altres coses: diem “bon dia”, “hola”... o no diem res perquè a ningú sembla importar-li que, de sobte, estiguem allà.
Però, Jesús et proposa una revolució. Canvia la rutina, innova, i duu el Regne de Déu a qualsevol lloc on arribi la teva persona.
Quan entreu en una casa digueu: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu, reposarà en ell. Lc 10,5-6
Perquè, desitjar la pau significa tres coses:
- Que l’altre estigui bé de salut.
- Que sigui feliç.
- Que experimenti l’alliberament de Jesús.
La pregària contínua podria començar per poder pronunciar, audiblement o no, aquesta benedicció en arribar: la pau, aquí.
Entres a l’ascensor dels grans magatzems i, dins teu, -ja saps- dius: la pau aquí. Tot d’una s’estableix una corrent invisible entre tu i els altres en una efímera relació. Però ves a saber, potser, un home o una dona de pau, ha percebut l’invisible real que aportes perquè ho has explicitat i tot tu ho està dient sense paraules.
Arribes a casa. Ja hi és tothom o no ha arribat ningú encara, i dius: la pau, aquí. A partir del moment que travesses el llindar de casa teva, tot el que hi facis serà per ajudar la pau que Jesús vol: la que porta salut, la que dóna felicitat, la que allibera l’ésser. I quan vagin arribant tots, un per un, potser en tu troben la pau que no han tingut en tota la jornada o –tan de bo!- compartiu el somriure de complicitat que neix de l’amor i us fa dir: Sé de que em parles.
